Una ciutat és un espai, un temps i totes les interaccions que hi tenen lloc. De persones amb persones, de persones amb coses i de coses entre sí en el que hauria de ser una ciutat intel·ligent. Les ciutats son processadors eficients d’informació que afavoreixen l’intercanvi d’idees, l’especialització i les economies d’escala. Això les converteix en àgora, fòrum, acadèmia i amfiteatre: en espai de debat on aprendre, en mercat on comprar i vendre i en grans espais d’intercanvi cultural i d’experiències. La nostra civilització deriva de les ciutats, són font de prosperitat, i amb el 55% de la població mundial vivint-hi i el 75% previst pel 2050, són també el nostre futur

Les ciutats estan sofrint una prova d’estrès amb la pandèmia de la COVID. Les mesures per a combatre-la n’esquincen el teixit del que estan fetes: el temps s’atura, l’espai s’empetiteix i les interaccions de tot tipus es redueixen a la mínima expressió. L’àgora és avui poca cosa més que el rectangle de la pantalla de Zoom, Amazon ocupa tot l’espai del fòrum i acadèmia i amfiteatres són buits. Ens veiem obligats a viure a casa nostra més que al nostre carrer, al nostre carrer més que al nostre barri, al nostre barri més que a la nostra ciutat i a la nostra ciutat més que al nostre país. Per causes externes, la gran màquina de generació de benestar i coneixement que són les ciutats se’ns ha gripat i el que era la seva fortalesa és ara la seva feblesa; les curtes distàncies que afavoreixen l’intercanvi d’idees, l’especialització i les economies d’escala són ara el factor principal de risc i de transmissió del virus.

Si ens hi fixem bé els virus humans i les idees no són tant diferents: ambdós són unitats d’informació que lluiten per la seva supervivència, passen d’un individu a un altre, poden traspassar fronteres, i sobreviure als seus portadors. Una idea, com un virus, pot canviar el món. L’objectiu d’uns i d’altres és sobreviure i ambdós necessiten dels humans per a replicar-se. Amb els llocs de feina, bars, restaurants, universitats i teatres buits la cadena de transmissió d’idees s’estronca, el seu número R baixa, i si ho fa per sota el llindar de la viralitat les idees entren en perill d’extinció.

La informació entra al nostre cervell per dos camins diferents. La que portem codificada en el nostre ADN ens arriba via els nostres progenitors fruit de milions d’anys de selecció natural, amb les seves còpies perfectes i els seus errors que eventualment esdevenen avantatges. Aquesta evolució ens ha cablejat el cervell per a aprendre, i per això necessitem dels sentits. Ens equivocaríem si penséssim que el cervell és una autòmat que reacciona a impulsos externs i prou. El cervell és una gran màquina de predicció. En base a la informació de l’estat del nostre cos i de la del nostre entorn fa prediccions dels estats següents. Per fer-ho utilitza la nostra experiència anterior en situacions similars. Els estímuls que ens arriben pels sentits validen o falsen la nostra predicció. Amb aquesta informació actualitzem el model intern que tenim del món. D’això en diem aprendre.

Amb l’àgora tancada la cadena de transmissió d’idees s’estronca i el seu número R baixa. Si ho fa per sota el llindar de la viralitat les idees entren en perill d’extinció.

Els ésser humans comencem a rebre estímuls físics ja al ventre de la mare. Aquests estímuls continuen un cop nats amb el tacte, el gust, les olors, els sons, les veus, el contacte ocular, les abraçades, les cançons de bressol. En aquest estadi les neurones del cervell competeixen entre elles per veure qui és més útil al conjunt, forjant noves connexions, agrupant-se i especialitzant-se. A mesura que l’infant creixi, a l’aprenentatge físic hi anirà afegint estímuls socials d’un entorn d’individus cada vegada més gran dels qui n’aprendrà normes, valors, codis de conducta, regles ètiques i mems propis de la seva societat. Necessitem d’aquests estímuls socials per a continuar validant les prediccions del nostre cervell per a continuar aprenent. La gràcia és que no hi ha una sola manera de fer-ho, de fet en tenim moltes i les anomenem cultures. Des del punt de vista evolutiu les cultures són un gran avantatge competitiu: com a espècie, com més maneres diferents de resoldre problemes tenim més resilients som.

La ciutat és doncs l’entorn estimulant per antonomàsia —en el sentit literal del terme— on en condicions normals, debat, negocis, aprenentatge i arts hi han prosperat. Podríem veure la ciutat com una extensió del nostre cervell (a l’inrevés també val). A més, a la intel·ligència col·lectiva hi podem afegir la dels algorismes de la ciutat digital, això és, tots aquells que condicionen les nostres relacions, el nostre intercanvi d’idees i la nostra interacció amb l’entorn. Al cap i a la fi Google Maps condiciona el trànsit, Twitter el nostre estat d’ànim, Amazon bloqueja un carrer amb els seus repartidors o Instagram homogeïnitza bars i restaurants en un neo-retro bigarrat que els fa més “instagramables”.

Reduir les nostres complexes interaccions físiques a interaccions digitals no només disminueix les nostres oportunitats d’aprenentatge sinó que n’augmenta exponencialment les dels algorismes de les plataformes que utilitzem. Per posar un cas actual: si els teatres i cinemes són buits vol dir que les sales de casa són plenes de gent mirant Netflix, que al seu torn ens mira mentre aprèn el nostre comportament. Aquesta gran quantitat de dades i meta-dades massives conductuals que la nostra vida connectada genera ha portat la intel·ligència artificial a una nova primavera per via de l’aprenentatge màquina.

El valor de les ciutats és el seu espai, el seu temps i les interaccions entre els seus habitants. Les mesures de contenció de la pandèmia a les que ens veiem sotmesos ens han obligat a traslladar efectivament la ciutat a la xarxa. La telefeina, el comerç electrònic, l’aprenentatge remot, l’entreteniment en línia i les xarxes socials han desposseït la ciutat del seu espai i temps, confinant totes les interaccions socials a un rectangle de LEDs. Quan la ciutat es redueix al menjador de casa, l’àgora, el fòrum, l’acadèmia i l’amfiteatre es deslocalitzen a Silicon Valley i a la Xina; ara són els algorismes qui aprenen mentre nosaltres literalment ens ho mirem. En condicions normals això ja hauria de suposar un problema pel futur de les ciutats i la cohesió social, en les actuals encara més ja que l’esquerda entre la intel·ligència artificial i l’estupidesa natural es va eixamplant amb cada dia que passem sense tocar-nos. Llegiu llibres per parar el cop.