Si aquest estiu heu estat al planeta terra haureu vist com les xarxes socials s’omplien d’imatges generades “per una IA”. Imatges indistingibles d’una fotografia, imatges que imiten estils pictòrics que van de les cavernes a Banksy i imatges impossibles. Tot fruit de la imaginació d’una persona sumada a la capacitat de càlcul d’un ordinador. Adéu a fotògrafs, dissenyadors i il·lustradors. O no?

El debat és tan interessant i necessari com complex. Tal i com està ara, és el recurrent d’apocalíptics contra integrats. Els apocalíptics —i aquí és literal— argumenten que la IA substituirà eventualment la major part de les feines que ara fem les persones i que ens barrarà l’accés al mercat de la feina. Això comportarà una desocupació massiva que desembocarà en disturbis. Argumenten que la pressió actual sobre les classes mitjanes, el desacoblament de productivitat i salaris i la polarització ideològica són causa directa de l’aplicació de l’automatització, la digitalització i la IA als processos productius. Els treballadors ja no competeixen contra altres persones sinó que ho fan contra algorismes d’IA o contra persones que treballen amb l’ajut de la IA. Per entendre’ns, un repartidor de pizzes que vagi sense GPS serà molt menys competitiu que un que en porti.

El 1997, quan el Deep Blue, un superordinador d’IBM va derrotar el llavors campió del món Garry Kasparov, els mitjans sentenciaven “El triomf de la màquina sobre l’home”. En canvi, el 2006 va succeïr un fet que no va acaparar titulars: un ordinador de sobretaula va guanyar el deu vegades campió del món Vladimir Kramnik. Avui qualsevol infant de P3 pot guanyar Magnus Carlsen amb un mòbil i el programa gratuït Stockfish.

El terme IA és massa emocional. L’hauríem de canviar.

Però aquest no és el debat. Per començar hauríem de treure “intel·ligència” de l’equació per deixar de confondre la gent. “Intel·ligència artificial” és un terme amb una càrrega emocional massa forta i que als pares de la disciplina els va anar molt bé als anys 1950 per a despertar l’interès de mitjans, opinió pública i governs però que ara fa més nosa que servei. Un bon principi seria deixar de parlar d’IA com a nom comptable. No hi ha “una IA” o “diferents IA”. La IA és un camp del coneixement com ho és la biologia; no hi ha “una biologia” o “les biologies”. Anomenar les coses pel seu nom també ajudaria. M’apunto a la tesi de la professora de psicologia de Berkeley Alison Gopnik que suggereix que enlloc d’IA en diguem “extracció de patrons estadístics de grans conjunts de dades”.

I finalment un aprenentatge derivat de la paràbola del pizzer: el debat no és si IA sí o IA no, el debat és com ho fem per a que tots els treballadors tinguin accés a la IA i puguin competir en igualtat de condicions. Les imatges que heu vist aquest estiu, algunes d’una bellesa espectacular, no han estat generades per “una IA” sinó que han estat generades per “extracció de patrons estadístics de grans conjunts de dades” d’acord amb les ordres que els ha donat una persona.