Si quedo per fer un cafè, per prendre la decisió de a quina hora de sortir necessitaré un rellotge. Potser vagi avançat o endarrerit, o potser li restaré mentalment els cinc minuts que el porto avançat per no arribar tard, però arribaré a la cita dins dels límits tolerables per la cortesia. Si tinc dos rellotges em costarà més prendre la decisió. Faig cas al primer? Al segon? En faig la mitjana? Com que sempre vaig a última hora, faré més cas al que vagi més endarrerit, al que em confirma que encara arribo a l’hora. Si en canvi tinc infinits rellotges, marcaran totes les hores possibles i em serà impossible prendre la decisió correcta de quan sortir; la probabilitat que arribi a l’hora tendeix a zero.

Fins la irrupció d’internet, i especialment dels mitjans socials, l’hora la marcaven els grans grups mediàtics i la seva voluntat d’incidir en la opinió pública d’acord amb els seus interessos. Com en el cas del rellotge, tots sabíem si un mitjà s’avançava, s’endarreria, anava a l’hora o anava a l’hora que ens convenia. Al capdavall, un mitjà de comunicació té molt de rellotge: ambdós ens donen informació per a que puguem prendre millors decisions.

Avui un nen que viu sota el llindar de la pobresa al Raval de Barcelona té accés a més informació que George W. Bush, el president dels EUA d’ara fa deu anys, que casualment va prendre la decisió d’envair Iraq en base a desinformacions extretes d’internet amb resultats catastròfics.

Però que el nen del Raval, el president actual dels EUA i tots nosaltres tinguem accés a més informació que l’home més poderós del món de fa deu anys no vol dir que necessàriament hàgim de prendre millors decisions. De fet si jutgem per les darreres que hem pres col·lectivament —les que prenem amb el nostre vot— sembla que com més informació tenim pitjor decidim: els EUA ja no són els EUA, Gran Bretanya ja no és Europa i Europa ja no és Europa, tot gràcies a les nostres decisions ben informades, Cambridge Analytica al marge.

En l’ecosistema comunicatiu actual la informació ens arriba via Facebook, Whatsapp i Twitter, grans tecnològiques sense cap voluntat d’influir en la opinió pública però amb la missió de guanyar diners amb l’atenció que els regalem. Tenim a la nostra disposició un nombre virtualment infinit de fonts d’informació —des dels mitjans tradicionals fins a cadascun dels nostres contactes de Whatsapp— fet que ens situa en el tercer escenari de l’exemple del principi: prendre la decisió correcta és virtualment impossible.

Surto de casa sense saber si arribo a l’hora esperant que hàgim quedat sigui un cafè napolità, on només hi serveixen cafè i res més. Si hem quedat a un Starbucks hauré de decidir entre les més de 80.000 combinacions possibles de beuratges de noms impossibles; esculli quina esculli sempre pensaré que n’hi havia una de millor i que m’he equivocat.