Fa quinze dies titulava aquesta columna “Abans no sigui massa tard” i comparava la realitat que ens ha tocat viure amb la de la del futur tecnològic imperfecte de la sèrie Black Mirror.

El títol de la trobada del WEF d’enguany a Davos ha estat “Creant un futur compartit en un món fracturat” al que hi podríem afegir “abans no sigui massa tard”. Ja fa temps que el WEF ha deixat d’estar preocupat específicament per l’economia i ha obert el focus. Si els robots ens prendran la feina, els beneficis d’una renda universal garantida, si podem confiar en la tecnologia, els nous models educatius i la ciència com a llenguatge universal, han estat temes transversals en totes les conferències, fins i tot en les d’algun cap d’estat. Particularment interessant la de la Theresa May fent referències a IA, a la robotització i als algorismes.

La trobada és coneguda pels líders mundials que s’hi donen cita. Els pots veure a les conferències, pels passadissos o te’ls pots trobar en una pizzeria com el Justin Trudeau. Si teniu temps passeu pel web weforum.org i allà hi trobareu totes les conferències disponibles, i si no en teniu, mireu només la xerrada de Jack Ma, CEO d’Alibaba.

Però de les moltes experiències interessantíssimes que hi vaig tenir us volia destacar la conversa amb el senyor Pinchas Gutter, un supervivent de l’holocaust jueu. Ens vam asseure en una petita habitació fosca i li vaig preguntar d’on era. Em va dir que de Lodz a Polònia i que amb l’ocupació Nazi el van enviar a Varsòvia. Li vaig preguntar per la vida al gueto i em va explicar com la gent anava a concerts per mirar fer vida normal mentre la mainada moria de gana a la porta, la brutalitat de la policia jueva… Amb un nus a la gola li vaig preguntar per la deportació. El van deportar al camp de Majdanek amb la seva família on el primer dia van matar els seus pares i la seva germana bessona. A ell el van fer servir d’esclau (va fer servir aquest terme). Amb llàgrimes als ulls em va costar continuar la conversa.

Desconec si el senyor Gutter ha anat mai a Davos, però aquell dia tot i no ser-hi físicament hi era presencialment. El que vaig fer en aquella habitació fosca és parlar amb un sistema d’IA desenvolupat per al projecte New Dimensions in Testimony de la universitat de Southern California. El senyor Gutter havia estat filmat a Califòrnia per més de 100 càmeres mentre responia fins a 2.000 preguntes sobre la seva experiència vital, i mesos després, a Davos, em responia assegut en una cadira a mida real. Un desplegament imponent de tecnologia que per mi era invisible; jo només vaig veure un senyor amb qui podia conversar i que em va donar la millor lliçó d’història de la meva vida. Ciència i tecnologia al servei de l’educació, la base de l’economia. Tot Davos en un testimoni de l’holocaust. Encara hi som a temps per un White Mirror.