Totes les revolucions tenen la seva cançó. En alguns casos és la cançó qui té la seva revolució. Passa quan un tema acaba transcendint convertint-se en un mem —una unitat de transmissió cultural— que salta de cultura en cultura i de generació en generació.

El tema “Bella Ciao” ens remet inevitablement a la resistència antifeixista italiana però també a les manifestacions obreres i estudiantils dels anys 60. El va versionar Yves Montand, amb “La Casa de Papel” sona a tot el món, i sí, també surt a un episodi dels Simpson.

L’”Estaca” de Lluís Llach ha estat traduïda a més de cinquanta llengües, és l’himne oficiós de l’USAP de Perpinyà i en alguns llocs està tan arrelada que es considerada un tema autòcton. És el cas de Polònia, on el sindicat Solidarność n’adoptà la versió polonesa com a himne. Si pregunteu un polonès per l’”Estaca” original us dirà que és una adaptació d’una cançó popular polonesa.

La música és un mitjà accessible —tothom pot cantar una cançó— dóna sentit de pertinença, s’estén fora del grup i eventualment esdevé un mem. És bo recordar que tecnologia i mitjà són paraules intercanviables —un diari, la tele, internet o una torradora són mitjans i tecnologies alhora—. La cançó és una tecnologia de la informació i de la comunicació com qualsevol altra, que fa servir altres tecnologies com la mètrica, la rima o la tonalitat per tal de maximitzar la durabilitat de la informació (memòria) i minimitzar els errors en la transmissió oral (còpia).

Al podi de cançons reivindicatives hi falta la més popular i la que ens porta a l’actualitat dels EUA: “We Shall Overcome” (Tots junts vencerem). Un espiritual negre de principis del segle XX que es va convertir en l’himne del moviment pels drets civils als EUA. Utilitzada per primer cop en la seva forma actual en una vaga de treballadors del tabac a Carolina del Sud l’any 1945, va ser popularitzada per Pete Seeger i Joan Baez als anys 1960. La cançó ha sonat als anys 1970 a Irlanda del Nord, a la Revolució de Vellut a Praga el 1989, a Gaza de la mà de Roger Waters de Pink Floyd i ha estat versionada per Bruce Springsteen, Diana Ross i en musicals de Bollywood. A Catalunya tothom la té al cap en la traducció de Joan Boix “Tots Junts Vencerem”. Semblaria doncs natural, que aquesta fos també la banda sonora de les revoltes que han esclatat als EUA arran de la mort del George Floyd, però dels 1960 cap aquí han canviat massa coses.

I de la mateixa manera que cada revolta té una cançó per a difondre’n el missatge i a sumar adhesions, també té la seva tecnologia amb la mateixa funció. Tot i que hi ha molt debat de l’efecte real de Twitter i Facebook en la mal anomenada “Primavera Àrab”, és clar que sense el paper d’aquestes xarxes les revoltes de 2010 i 2011 als països del nord d’Àfrica i a la Península Aràbiga haurien estat una altra cosa. Una cerca a Google per “Facebook revolution” (fa gràcia la combinació de termes) dóna més de 45.000 resultats. Les revoltes dels estudiants de Hong Kong de 2014 i les de la tardor del 2019 a Catalunya no s’entenen sense la concurrència de Telegram i Instagram.

L’associació de tecnologies amb revoltes i moviments de protesta no és nova. La utilització de la tecnologia SMS després dels atemptats de l’11M del 2004 i la proto-xarxa social que es va crear amb el “Pásalo”; la tele de notícies 24 hores que va passar el vídeo de l’assassinat de Rodney King l’any 1991, demostrant la brutalitat policial contra la població negra que tants cops havien denunciat els líders civils; o bé la nova TIC de la impremta, que amb només dos mesos va difondre les 95 tesis contra la venda d’indulgències que Luter havia penjat a la porta de l’església del Palau de Wittenberg la vigília de Tots Sants del 1517.

I amb les imatges encara presents de la darrera víctima ens arriba per Twiter el vídeo de la mort en directe de George Floyd, l’enèsima persona negra víctima de la brutalitat policial als EUA. Els fets han commocionat el món desfermant un moviment global que, en les darreres paraules de George Floyd, demana aire per respirar. La reivindicació d’igualtat de drets i de prou racisme és la mateixa que la dels moviments pels drets civils de fa vuitanta anys, però ara els seus activistes no ho fan cantant “We Shall Overcome” i mostrant la foto de Rosa Parks asseguda en un bus sinó que ho fan a ritme de “This Is America” de Childish Gambino i amb vídeos en directe a TikTok.

Que la lluita contra el racisme hagi canviat “We Shall Overcome” per “This Is America” no és un tema menor. “We Shall Overcome” continua amb “some day” (traduïda aquí per “Tots junts vencerem, demà”) mentre que “This is America” (2018), amb un videoclip molt explícit, parla de violència policial, del fàcil accés a les armes, de revoltes, de pillatge, i de la gent filmant-ho tot amb el mòbil. Des del 2018 el tema ha transcendit fronteres i ja n’hi ha versions locals com “This Is South Africa”, “This Is Sierra Leone” o “This Is France” a banda de les remescles que els usuaris pugen cada dia a TikTok amb imatges dels disturbis al carrer.

Però el que és realment rellevant és que la tecnologia de la revolta dels EUA sigui la xarxa social TikTok. Amb 800 milions d’usuaris actius al dia és la xarxa la que té el públic més jove —el 41% entre 16 i 24 anys—, la més descarregada els darrers quatre trimestres, amb 130 milions de descàrregues als EUA en aquest primer trimestre. El petit detall és que TikTok és la primera xarxa social d’origen xinès en esdevenir global i en començar a fer ombra als gegants de Silicon Valley. “The Times They Are a-Changin’”, que cantava en Bob Dylan.