El professor Xavier Ferràs escrivia la setmana passada en aquesta mateixa pàgina l’article “Singularitat i robots amb ànima” on es preguntava si mai una Intel·ligència Artificial (IA) que igualés o superés en capacitats a la humana, arribaria a desenvolupar consciència de sí mateixa. Podrem parlar de robots amb ànima? L’article convida a tecnòlegs, juristes i filòsofs a treballar amb la vista posada en un hipotètic futur proper en què les capacitats cognitives de les màquines superin les de les persones, un fet que només pot passar un cop a la història i que alguns autors anomenen “singularitat”.

La singularitat tecnològica, un terme encunyat l’any 1993 per l’escriptor de ciència ficció Vernor Binge, és l’hipòtesi de que l’acceleració del progrés tecnològic portarà a la creació d’una IA prou avançada com per a que es produeixí un efecte de “pista d’enlairament” de cicles de millora, on cada nova i més intel·ligent generació aparegui més ràpid que la seva predecessora creant així una “explosió en intel·ligència”. En paraules d’Alan Turing (1951): “En algun moment hauríem d’esperar que les màquines agafin el control (…) les conseqüències d’una intel·ligència superior a la humana són molt profundes”. Jack Good, col·laborador de Turing els anys en què van desxifrar les comunicacions alemanyes de la Segona Guerra Mundial, deia el 1965: “(…) la primera màquina ultraintel·ligent serà la darrera invenció que haurem de fer, sempre que sigui prou dòcil com perquè ens digui com tenir-la sota control”.

Dit això, procuro evitar el terme singularitat sempre que puc per la càrrega mística que porta associada. No tinc cap problema amb les visions de Turing i Good sobre una eventual superintel·ligència, però sí amb la dels transhumanistes: la fusió de la biotecnologia i de les infotecnologies proporcionarà l’ampliació de les capacitats cognitives humanes fins al sorgiment d’una nova espècie post-humana. Els post-humans transcendiran les seves limitacions físiques i mentals i superaran malalties, envelliment i en última instància la mort. El màxim exponent d’aquest corrent és el futuròleg Ray Kurzweil, creador junt amb Google i la NASA de la Universitat de la Singularitat i director d’enginyeria a Google. Kurzweil i altres basen la seva tesi en l’extrapolació de les tendències economètriques i computacionals: si el ritme de canvi continua com fins ara, les conseqüències seràn de tal magnitud que comportaran un “trencament en el teixit de la història de la humanitat”.

Kurzweil estima que al ritme actual la singularitat es produirà al voltant de l’any 2045. Observeu-ne les similituds amb els diferents mites religiosos de l’apocalipsi i de la resurrecció de les ànimes, que en aquest cas seran digitals i pujaran al núvol. Els crítics, entre els que m’incloc, conclouen que la noció de singularitat post-humanista és més una aproximació religiosa que no pas científica; que si bé pot ser cert que les màquines ens superaran en intel·ligència algun dia, aquesta visió tecno-antropocèntrica n’exagera la transcendència.

Actualment les màquines estan molt lluny dels humans en intel·ligència general. Que en aspectes determinats ens superin no vol dir que siguin més intel·ligents, simplement vol dir que són més competents. Que un programa mitjà d’escacs guanyi un gran mestre només vol dir que juga millor a escacs; el mateix programa serà incapaç de jugar a dames. Això ens porta a l’elusiva definició d’IA. En principi, la IA és la disciplina que s’encarrega de dotar els ordinadors de les capacitats cognitives que fins ara eren exclusives dels humans. Camps com la computació, la psicologia, la biologia, la física, l’enginyeria, l’ètica, l’estadística, les matemàtiques, el dret i la comunicació col·laboren per a fer que els ordinadors hi vegin, ens entenguin, parlin, aprenguin i raonin. De definicions de la IA n’hi ha tantes com autors, però la que trobo més estimulant és la de l’enginyer Larry Tesler que diu que “Intel·ligència és tot allò que les màquines encara no han fet”. Citada sovint com el Teorema de Tesler o com “L’Efecte IA” s’enuncia com: “IA és tot allò que les màquines no saben fer”.

La definició és interessant per que no només ens obliga a redefinir constantment la IA sinó que ens obliga a redefinir-nos a nosaltres mateixos. Quan un ordinador és capaç de fer una tasca que considerem intel·ligent, tot d’una la mateixa tasca passa a ser percebuda com a no intel·ligent. El corolari d’aquest teorema és que les tecnologies d’IA que ens envolten ens semblen d’allò més normal tot i que només fa uns anys ens sonaven a ciència ficció: parlar al mòbil per dir-li que em recordi de baixar la brossa o per preguntar-li quan trigaré en cotxe fins a la feina són coses que fem amb normalitat. Que el mòbil es desbloquegi amb la nostra cara o que un joc de la Play reprodueixi en temps real el comportament dels flocs de neu en un temporal de vent són altres exemples d’aplicacions d’IA que percebem com a no intel·ligents perquè les sap fer un ordinador.

Si el que saben fer els ordinadors condiciona la nostra definició d’allò que és intel·ligent, què passarà el dia que els ordinadors sàpiguen fer tot allò que nosaltres sabem fer? D’acord amb el teorema de Tesler, en aquell moment res del que sapiguem fer es percebrà com a intel·ligent donat que ho sabran fer les màquines, que al seu torn no faran res d’intel·ligent ja que només reproduiran allò que nosaltres sabem fer. Arribats a aquest punt, les màquines crearan els seus propis mites de la creació (mai no es reconeixeran una creació humana, una cosa tan perfecta l’ha d’haver creada un ésser molt superior) i la seva ànima viurà per sempre al núvol quan es quedin obsoletes i les desconnectin.