“Veiem l’efecte dels ordinadors per tot arreu excepte a les estadístiques de productivitat”. Ho va escriure l’economista Robert Solow l’any 1981 en una crítica al llibre “Manufacturing Matters: The Myth of the Post-Industrial Economy” de S. Cohen i J. Zyzman. El llibre parla de la desindustrialització dels EUA i del pas d’una economia industrial a una economia de serveis (d’hamburgueseries i asseguradores, en paraules de Solow).
Cohen i Zyzman apunten la noció d’una economia post-industrial basada en les llavors emergents tecnologies de telecomunicacions: “Les empreses que les comprenguin, inventin i en portin a la pràctica les noves possibilitats, tindran un avantatge competitiu. (…) No ens podem ni imaginar com les tecnologies que tot just estan ara emergint alteraran les estratègies”.
La frase que encapçala l’article expressa amb cert sentit de l’humor la discrepància percebuda entre la inversió en tecnologies de la informació i els indicadors de productivitat. Es coneix com la paradoxa de la productivitat o paradoxa de Solow i es basa en l’observació empírica de la caiguda de la productivitat els anys 1970 i 80 malgrat les inversions en tecnologies de la informació. Del 1960 al 1980, els EUA van multiplicar la seva capacitat computacional per 100, mentre que el creixement de la productivitat va caure del 3% a l’1%.
Però qui tenia raó? Solow i la seva paradoxa, o Cohen i Zyzman amb la seva economia post-industrial basada en les tecnologies de la informació? Potser la paradoxa de la productivitat no existeix i senzillament les tecnologies digitals dels 1980 no havien tingut encara prou temps de desplegar tot el seu poder disruptiu; al cap i a la fi tecnologies amb un poder transformador similar com el vapor o l’electricitat havien tingut una arrencada lenta per acabar transformant-ho tot.
Tot i ser més eficients, les empreses superestrella d’avui contribueixen menys a la productivitat global que les d’abans.
El que és clar és que ni els uns ni l’altre podien saber com seria l’economia quaranta anys més tard; com les superestrelles dels 1960, General Motors, General Electric i IBM, cedirien a les actuals Google, Apple, Facebook i Amazon en una economia digital.
En un recent estudi, els professor T. Philippon (NYU) i el doctorand G. Gutiérrez van arribar a la conclusió de que la creença que les superestrelles d’avui contribueixen més a la productivitat que les d’abans és errònia. Ben al contrari, l’estudi demostra que en els darrers 20 anys, als EUA la contribució a l’increment de productivitat d’aquestes empreses ha baixat un 40%. N’apunten dues causes: les superestrelles d’ara paguen molts menys impostos que les d’abans i la concentració redueix els incentius de les empreses per a invertir. “Si als 1960 la General Motors hagués doblat la productivitat, l’impacte en l’economia hauria estat brutal. Si avui la dobla Facebook tindríem uns anuncis més eficients però un impacte zero en l’economia”, rebla Philippon.
