El professor Xavier Ferràs escrivia la setmana passada en aquesta mateixa pàgina sobre les missions Apol·lo i l’arribada a la Lluna a tomb del 50è aniversari. Citava el mític discurs que el president Kennedy va fer a Houston l’any 1962, aquell de: “Hem decidit anar a la Lluna no perquè sigui fàcil sinó precisament perquè és difícil”. JFK com a líder d’una il·lusió col·lectiva que finalment ens portaria a l’empresa més gran feta per la humanitat.

Permeteu-me fer un salt d’onze mil quilòmetres, fins a Toretam, al Kazakhstan d’on cinc anys abans, el 4 d’octubre de 1957, l’agència oficial soviètica Tass informava que la URSS havia posat en òrbita l’Sputnik. Pels nord-americans, la notícia va passar en un principi per propaganda soviètica. El marc de guerra freda i la por de quedar enrere en la cursa espacial aconsellaven considerar l’anunci com a fake news. La notícia va generar situacions curioses com la que va protagonitzar la delegació soviètica present a la celebració de l’Any Geofísic Internacional a Madrid, que en veure el rebombori que va generar entre els seus col·legues la van considerar com a propaganda anti-soviètica; no s’ho van creure fins que no ho els ho va confirmar l’ambaixada.

Els nord-americans tampoc no van trigar massa a saber la veritat. Qualsevol radioficionat podia sentir el bip-bip en La bemoll de l’Sputnik sintonitzant les freqüències de 20.007 i 40.002 MHz quan passava per damunt dels seus caps. És fàcil imaginar psicosi col·lectiva als EUA quan es va saber del cert que un giny soviètic hi passava per damunt varis cops al dia a 29.000 km/h.

Fem un salt de 50 anys fins el 2017, l’any del nomenament de Donald Trump com a 45è President dels EUA, un president amb estil i valors molt diferents que els de JFK però amb molts punts en comú. Ambdues presidències han estat condicionades per l’acció de Moscou; ambdues en moments de canvi tecnològic profund, la de JFK en el marc de la 3a revolució industrial i el naixement de la indústria de la comptucació, i la de Trump en el de la robòtica i la IA de la 4a revolució industrial; el primer en plena guerra freda i el segon en plena guerra comercial; el primer en la cursa espacial amb la URSS i el segon en la cursa per la IA amb la Xina. En el pla mediàtic, als dos presidents els va tocar bregar amb mitjans de comunicació emergents: JFK amb la tele, i Trump amb els mitjans socials. Com a anècdota, la semblança entre el lema de campanya de “Make America Great Again” de Trump del 2016 i el de ”Get America Moving Again” de JFK del 1960.

JFK passarà a la història per haver entès el nou mitjà televisiu alhora de guanyar-li la presidència a Nixon i projectar el seu lideratge; Trump per haver entès els mitjans socials a l’hora de competir amb Hillary i projectar el seu. JFK és recordat pels seus discursos globalitzadors i per mirar a càmera en els debats; Trump pels discursos sectaris i els seus insults a Twitter. El primer per arribar a la Lluna, el segon per Facebook i Cambridge Analytica (CA), el que ens porta a la darrera coincidència: la por.

En un enregistrament a càmera oculta, un dels executius de CA explicava com la por, més que la il·lusió, era el que portava la gent a l’acció. Amb aquesta premissa, el que feia la seva empresa era: 1) recollir dades massives sobre el comportament dels votants 2) classificar-los per grups segons les seves pors, i 3) fer una campanya per a cada por. A la tele de 1960 el candidat havia de mirar als ulls de milions d’espectadors alhora, a les xarxes socials del 2017 pot mirar als ulls de cadascun individualment. Als 77.000 votants que van decantar la balança, Trump els va explicar una història diferent a cadascun segons les seves pors: el racista va veure imatges de revoltes en barris d’afro-americans, l’anti-immigració va veure vídeos d’immigrants saltant una tanca (va resultar ser la de Melilla), i l’ultra-catòlic va veure musulmans resant a la mesquita.

La reacció dels EUA dels 1960 a l’èxit espacial inicial de la URSS ha donat nom al que comunament es coneix com a “moment Sputnik”, que es fa servir per a designar el moment en què un fet concret et fa adonar que t’has quedat enrere. La por a perdre la cursa espacial i per tant l’hegemonia tecnològica en plena guerra freda va unir tots els àmbits innovadors nord-americans: l’acadèmic, el científic, l’empresarial, el militar i el governamental.

El moment Sputnik dels EUA actuals és ben diferent. Els efectes de l’automatització, la globalització i de les tecnologies exponencials de la 4a revolució industrial han impactat en unes classes mitjanes i baixes principalment blanques i rurals que han mirat cap a la Lluna d’ara fa 50 anys, quan Amèrica “es movia”. La por que llavors va unir tota la societat nord-americana en un mateix objectiu avui s’ha dividit en pors dissenyades a mida per a cada grup que els ha separat encara més. A tot això li podríem afegir el moment Sputnik xinès de l’any 2017, quan els seu campió de Go perdia contra un sistema d’IA propietat de Google i el president Xi Jinping decidia que la Xina havia de guanyar la cursa per la IA global.

El que ens porta a Buzz Aldrin, el segon home en posar els peus a la Lluna i el fil que uneix les dues presidències. Ho resumeix molt bé en una sola frase d’una entrevista del 2012: “Em vau prometre colònies a Mart i enlloc d’això m’heu donat Facebook”, que traduït vol dir que hem passat de resoldre els grans desafiaments globals de la humanitat a mirar-nos el melic. Em fa l’efecte que la frase actualitzada a 2019 ben bé podria ser “Em vau prometre un planeta habitable i enlloc d’això m’heu donat Instagram”. Que el proper moment Sputnik sigui el que ens cal per guanyar la cursa pel planeta Terra. Tingeu molta por.