L’Scott ha estat confinat en un espai massa petit massa temps. “Que casa teva sigui també la teva oficina no és un fet trivial. Quan et despertes ja ets a la feina i quan vas a dormir continues a la feina. Pot ser l’espai més meravellós del món, amb les millors vistes del món però no deixa de ser la feina”, explica.

I no només la feina. Casa ha estat aquest darrers mesos aula, gimnàs, parc de jocs i mil coses més en una combinació impossible de funció, forma i horaris. Al nostre habitatge li hem demanat la mateixa adaptabilitat, versatilitat i escalabilitat dels entorns digitals. Estem massa acostumats a com l’espai digital s’adapta contínuament a les nostres necessitats individuals. Més enllà de les recomanacions personalitzades de Google, Netflix o Instagram, mòbils i ordinadors s’adapten a la llum ambient, ens fan recomanacions depenent d’on som o ajusten el consum de la bateria en funció de les aplicacions que fem servir. Casa nostra no ho sap fer.

No parlo de regular la il·luminació, la temperatura o els accessos, parlo de l’espai físic en sí. L’habitatge és la inversió més gran que fem a la nostra vida i la que menys s’adapta a nosaltres. La paradoxa és que nosaltres canviem —vivim sols, ens casem, tenim fills, gos, marxen els fills, ens separem, tornen els fills— i l’espai no.

En general els habitatges no han estat pensats per a ser una oficina. Si m’apureu no han estat pensats ni per viure-hi tot el dia, només unes quantes hores al vespre. Podríem fer que s’adaptessin a les nostres necessitats? El concepte d’algorisme és aplicable a l’espai? És equiparable la navegació per una estructura de continguts al recorregut en un habitatge? Al cap i a la fi la feina d’un arquitecte de la informació i la d’un arquitecte de l’espai no són tan diferents: l’un ordena l’espai informacional i l’altre el físic; l’un afegeix una capa d’informació a la informació i l’altre afegeix una capa d’informació a l’espai; l’un decideix si un text fa de títol, subtítol o de cos i l’altre si un espai buit fa de cuina, menjador o d’eixida.

A la pel·lícula “L’Apartment” de Billy Wilder, Jack Lemmon és un empleat d’una empresa d’assegurances que viu sol en un apartament que els seus superiors utilitzen com a meublé. Treballa en una immensa oficina on tots els despatxos són iguals, res no destaca i el gris és el color predominant. Una oficina qualsevol de Manhattan o de Barcelona dels 60. L’oficina és un món i casa un altre. Si casa és plena de distraccions imprevisibles —la finestra que dóna al carrer, el gat que puja a la falda, la rentadora del dia i la veïna que vol sal—, l’oficina és tot el contrari, previsible i sense distraccions. Els teòrics en diuen desprovisió sensorial: si no hi ha estímuls de l’exterior, els estímuls que rebem —tots de la feina— s’amplifiquen i perceben com a més importants am el consegüent augment de focus.

Aquesta teòrica funciona molt bé en entorns d’oficina no connectada on els estímuls són previsibles i provenen només de l’entorn laboral immediat però és poco eficient en entorns connectats com els d’aC (abans Covid). En aitals entorns, els estímuls arriben de manera aleatòria, en multiplicitat de formats, canals i aparells, i tots demanen la nostra atenció focalitzada. I això és un problema perquè per definició el nostre cervell no pot focalitzar l’atenció en dos estímuls alhora. Quan parlem per telèfon i llegim un correu alhora no estem fent multitasca, estem fent canvi ràpid de tasques, i canviar de tasca és també una tasca, que pot arribar a un cost de fins el 40% del temps productiu d’una persona (Meyer, 1997).

I de la Nova York dels 60 al Silicon Valley pre-bombolla de finals dels 90. 40 anys després l’oficina connectada d’una emergent o una tecnològica és tot el contrari de la de l’”Apartament”. A les seves oficines hi trobem taules de ping-pong, minigolfs, piscines de boles i tobogans. Als campus de les grans, a més, restaurants de franc amb cuines del món, dentista, bugaderia, llar d’infants, piscina i gimnàs. L’oficina deixa de ser un espai de desprovisió sensorial i esdevé un espai de sobre-exposició sensorial, un lloc on s’està millor que casa. Tornar a l’apartament o a la furgoneta (on viuen alguns programadors) costa massa.

És amb aquesta visió que Apple, Google i Facebook i Amazon han construït els darrers anys campus-ciutat immensos per als seus treballadors.

Però això era aC. Avui les grans corporacions nord-americanes no tenen cap pressa per tornar a veure els seus treballadors, sembla que la cursa sigui per ser l’últim de tornar. Al maig Jack Dorsey ja va comunicar als treballadors de Twitter que no els calia tornar a l’oficina. Mark Zuckerberg va notificar per videoconferència els seus vora 50.000 treballadors que en els propers deu anys la meitat passaria a treballar des de casa. Google ha pres mesures similars tot i que circumscrites a aquest 2020. Aaron Levie, l’executiu en cap de Box deia en un tuit que l’empenta que ha agafat la feina en remot canviarà les regles del joc de la tecnologia tal i com ho va fer l’arribada de l’iPhone. El que ens porta a l’Estació Espacial Internacional.

L’Scott del que us parlava a l’inici és l’Scott Kelly, l’astronauta que es va passar gairebé un any a l’ISS i tota una autoritat en balancejar vida personal i professional en confinament. De la seva experiència recomana tenir un horari estricte, amb una programació clara de les tasques del dia, deixar espai per a les relacions humanes parlant sovint amb amics i familiars, sortir a passeig a la natura —és el que més trobava a faltar a l’espai— i escriure’n un diari. Jo li faré cas, almenys mentre no tinguem entorns físics que s’adaptin a nosaltres com ho fan els digitals.