L’altre dia mon fill em va preguntar si es pot predir el futur: “Si podem saber més o menys quin temps farà demà, no podríem saber també més o menys si una fulla caurà o cap on volarà una papallona?”. És una pregunta que tots ens hem fet de petits i que va amb el paquet de preguntes existencials junt a “d’on va sortir l’Univers” i “què passa quan ens morim”. Han calgut milions d’anys d’evolució i una revolució cognitiva per a que una criatura es pugui fer aquestes preguntes; i unes quantes revolucions socials, tecnològiques, científiques i industrials més per a que les puguem respondre sense necessitat d’apel·lar a l’autoritat, a la tradició o la veritat revelada.

Per a poder predir l’estat de l’Univers en un temps T+1, primer caldria conèixer bé el seu estat en un temps T, però el Principi d’Incertesa de Heisenberg ens diu que això és impossible, que no es pot saber, alhora i amb total precisió, la posició i el moment d’una partícula. Sense entrar en més detalls, aquesta seria la resposta correcta, però per a un infant de primària, que no es pugi predir el futur per culpa d’un tal Heisenberg seria l’equivalent a apel·lar autoritat, tradició i veritat revelada a parts iguals. Vaig explicar-me com vaig poder (sense Google) i no va ser fins al cap d’un parell de dies que no se’m va acudir una explicació prou convincent, no per la via de la quàntica sinó per la via de la computació, i amb un recurs que sempre funciona: el Lego.

Suposem que l’univers és l’habitació de mon fill i que les peces de Lego en són les seves partícules fonamentals, cadascuna amb el seu color, mida, posició, orientació i velocitat. Per a guardar tota la informació d’aquest univers i calcular-ne l’estat en un moment futur necessitarem un ordinador —el mòbil del papa posem per cas— amb el que farem anotacions de text, fotos, vídeos i notes de veu fins a tenir prou informació sobre l’estat actual de les peces. Com que el mòbil és dins de l’habitació, també n’haurem de guardar l’estat un cop hàgim guardat l’estat de les peces. Farem anotacions de text, fotos, vídeos i notes de veu per a enregistrar tota la informació de l’estat del mòbil un cop enregistrada la de les peces, procès que haurem de repetir en acabar amb el nou estat del mòbil. I així fins a l’infinit i més enllà.

El nostre cervell està dissenyat per a la predicció. De fet, predir el futur a curt, mig i llarg termini ho fem des que ens llevem fins que anem a dormir, des que tenim ús de raó fins que ens morim. De l’encert en la predicció en depèn en bona part el nostre benestar i en darrera instància la nostra supervivència individual, col·lectiva i planetària. Fins ara els nostres avantpassats ho han fet prou bé —que vostè estigui llegint aquest article n’és la demostració—, però prou bé no vol dir necessàriament bé, i que hagi passat sempre no vol dir que hagi de passar sempre.

Podríem veure la història de la humanitat com una aproximació asimptòtica a la predicció total. Amb Copèrnic, Kepler i Newton vam trobar el nostre lloc a l’Univers i vam poder predir per primer cop la posició dels cossos celestials amb precisió; amb Watt, Edison i Ford vam deslliurar-nos de la incertesa de les forces de la natura, la vam substituir pel determinisme electromecànic i vam poder predir així amb certesa la producció industrial; Einstein, Penrose i Hawking van predir la nostra posició en l’espai-temps; Bill Gates ens va portar a casa la màquina més potent de predir que mai hàgim construït i Steve Jobs ens la va posar a la butxaca.

Cada cop que la capacitat de predicció de la humanitat ha augmentat, ha coincidit amb canvis socials i econòmics profunds que n’han accelerat la història. Sense entrar si la relació és de causalitat i en quin sentit, sí que podem afirmar que una millora en la predicció comporta una millora presa de decisions que accelera els desenvolupaments tecnològics que tenen un impacte positiu en el benestar de les persones. Seguim.

La darrera gran iteració a la nostra capacitat de predicció l’han portat els algorismes, la intel·ligència artificial i l’aprenentatge màquina, gràcies a l’augment de la capacitat global de computació i de les dades massives que generen la internet de les coses i la nostra activitat. Els textos, fotos, vídeos, notes de veu que creem conformen una representació digital de l’estat actual del nostre univers més proper, una representació que és més acurada a cada interacció que fem. Mai com ara havia estat tan precisa i per tant mai com ara no havíem tingut mitjans de predicció tan acurats. Penseu en un cotxe sense conductor: el coneixement que té del seu entorn viari, de les condicions climàtiques, de la posició i velocitat d’altres vehicles i de vianants li fan predir, amb un grau d’encert molt superior al d’un humà, què passarà en el seu univers en el futur immediat.

Google recull contínuament dades conductuals dels usuaris via el seu cercador, el seu servei de correu Gmail, els mòbils Android, Google Maps, Google Docs i via moltes altres fonts d’adquisició de dades. Facebook, Twitter, YouTube, Amazon, Netflix i Movistar fan el mateix amb les interaccions que fem amb els seus serveis. Aquestes empreses, a les que hi hem d’afegir els gegants xinesos Baidu, Ali Baba i Tencent, representen la darrera baula en l’evolució del capitalisme, que ha anat de la manufactura, a la producció en massa, al capitalisme de serveis, al capitalisme financer i ara, al que la sociòloga Soshana Zuboff n’anomena capitalisme de vigilància i que jo prefereixo anomenar capitalisme predictiu.

Si no en volem quedar al marge, tard o d’hora ens tocarà fer la revolució i apoderar-nos dels mitjans de predicció. El repte és fer-ho sense que la burgesia digital no ho predigui abans.