En psicologia es coneix com a dissonància cognitiva la sensació de desharmonia interna del sistema d’idees, creences, emocions i actituds que experimenta una persona en mantenir al mateix temps dos pensaments que estan en conflicte. Ser conscient de que fumar mata i encendre una cigarreta, voler-se aprimar i menjar la última presa de xocolata o voler anar dormir d’hora i mirar Twitter al llit. Sabeu de què us parlo. Jo per la meva banda n’estic fent un màster.

El 17A vaig començar les vacances amb un viatge a San Francisco amb voluntat de desconnectar una mica; tenir el mòbil sense dades ajuda i des que no hi ha costos d’itinerància, viatjar per Europa ja no és el mateix. Deu hores de vol transoceànic amb desconnexió voluntària d’internet (l’avió tenia WiFi) semblaven un bon inici. Però ai las, això va canviar només en connectar-me al WiFi obert de l’aeroport de San Francisco, tot just rebre els habituals SMS de Movistar oferint-me llurs tarifes absurdes d’itinerància. Van començar a entrar notificacions de Whatsapp, de Telegram, missatges privats de Twitter, missatges a Facebook i trucades perdudes. De familiars, de coneguts i de saludats de qui feia molt de temps que no en sabia res. Era clar que m’estava passant alguna cosa i jo no ho sabia.

Amb els de casa ens vam passar l’estona de la fila d’immigració (per cert més llarga que la d’EULEN al Prat) responent missatges i trucades, confirmant que estàvem bé, actualitzant la pàgina que Facebook habilita en cas de catàstrofes i escoltant RAC1 per internet. Us podeu imaginar el tsunami d’informació que de cop ens va caure a sobre i els sentiments de ràbia, impotència i incredulitat que el van seguir.

Ja han passat 11 dies dels atemptats de Barcelona i Cambrils i amb nou hores de diferència segueixo la informació al minut sempre que tinc connexió: per Twitter, llegint el diari al vespre a l’iPad (que ja és el de l’endemà) i escoltant les notícies del matí abans d’anar a dormir. Sento a parlar de totalitarisme, de feixisme, de post-veritat, d’atac a la democràcia i dubto de si fa referència als atemptats, al seu tractament per part de determinats mitjans o al que llegeixo a la premsa nord-americana i m’expliquen per aquí sobre a la presidència de Donald Trump i la seva política. Segueixo la convocatòria de les manifestacions a Barcelona, Cambrils i Ripoll que barrejo amb les protestes de Boston, Phoenix i San Francisco contra les manifestacions nazis.

Sóc conscient que per connectar-me de veritat a la realitat nord-americana m’hauria de desconnectar de les xarxa però sempre hi ha un tuit més abans d’anar a dormir, especialment quan a Catalunya són les 8 del matí. Benvinguts al món.