La causa comuna que havia d’unir tota la humanitat me l’imaginava més gran. No ho sé, una missió per a desviar un meteorit en rumb de col·lisió amb la Terra, organitzar la resistència per fer front a una invasió alienígena, construir una esfera de Dyson al voltant del Sol per aprofitar-ne tota la seva energia o arribar a les emissions zero i salvar el planeta. Ens havien promès alguna d’aquestes causes i tot el que tenim és un virus.

Em recorda la frase de l’astronauta Buzz Aldrin que l’any 2012 es queixava de que li havien promès colònies a Mart i tot el que li havien donat era Facebook. El subtext de la queixa és que com a espècie havíem perdut la capacitat de treballar conjuntament en un objectiu global i que tot el que ens interessava era mirar-nos el melic. El que no menciona Aldrin a l’entrevista que acompanya el titular és que arribar la Lluna no era una empresa global —la bandera que hi va plantar va ser la dels EUA i no la de la ONU— i que l’objectiu final no era anar a la Lluna sinó demostrar la superioritat tecnològica i militar dels EUA per damunt de la URSS. Només l’amenaça de l’Sputnik soviètic orbitant per damunt dels caps dels nord-americans explica l’esforç impossible de l’empresa. La cursa espacial producte de la guerra freda dels 60 recorda poderosament la cursa tecnològica actual producte de la guerra comercial entre els EUA i la Xina.

D’oportunitat de treballar com a espècie en un objectiu comú n’hem tingut moltes, tantes com n’hem deixat escapar. Els respecte pels drets humans, els múltiples “no a la guerra”, la sanitat i educació universals, la independència dels combustibles fòssils, la renda bàsica universal, l’accés a la informació lliure, la igualtat entre homes i dones, les crisis migratòries i l’emergència climàtica en són només alguns exemples. És cert que alguns indicadors són millors que fa cent anys, però en cap treiem matrícula i en algun suspenem estrepitosament.

I ens arriba la crisi del Covid-19. Els gurús de l’emprenedoria sovint expliquen que en grec clàssic la paraula crisi significa oportunitat. Seria bonic (o no) si fos cert. En realitat, la paraula crisi té en grec clàssic múltiples significats que molt apropiadament són: 1) moment culminant d’una malaltia, 2) lluita, 3) elecció i 4) judici. Suggereixo als gurús que a partir d’ara expliquin que “Coronavirus en xinès vol dir oportunitat.” Podria provocar aquesta crisi un moment Sputnik a escala planetària? Sincerament espero que sí i que el Covid-19 no sigui una pandèmia més. Hi ha uns quants indicis que em fan pensar que no ho serà.

Des dels anys 80 que en entorns empresarials sentim a parlar de la ‘glocalització’ i de ‘glocal’, una manera de gestionar la globalitat des de la localitat. El concepte, que va sorgir al Japó en l’entorn agrari per a referir-se a l’adaptació de tècniques de conreu a les condicions locals, s’ha aplicat a l’empresa, a la cultura, a les llengües minoritzades a l’educació i als mitjans entre d’altres. Ho podem resumir en “pensa en global, actua en local” que és exactament el que esteu fent mentre llegiu aquest article confinat a casa en un exercici de responsabilitat “glocal” individual.

Qualsevol de les causes planetàries que he esmentat al principi requereixen de dues coses: autoritat global i responsabilitat individual. A les pel·lícules d’apocalipsis aquests papers recauen en el president dels EUA, que fa de representant del govern mundial i en Bruce Willis, que fa d’heroi que salva el planeta. En la crisi del Covid-19 paper de proto-govern global el fa l’OMS i el de Bruce Willis ens toca a tots i cadascun de nosaltres. De les decisions basades en dades i en evidències científiques de l’OMS i de la seva aplicació al llarg de la cadena de transmissió supra-nacional, nacional, regional, local i individual en depèn el nostre futur immediat.

La responsabilitat individual per evitar la propagació del Covid-19 comença per unes mans netes, una distància prudencial amb l’interlocutor i per no sortir de casa si no és estrictament necessari. Exactament la mateixa actitud que hem de tenir amb tota informació que hi faci referència: distància prudencial amb la font d’informació, assegurar-nos que és una font neta i no consumir més informació de la necessària. A banda de la pandèmia del Covid-19 tenim la del meta-Covid-19: la sobreinformació, la desinformació, les informacions falses i la propaganda al voltant de la pandèmia. He vist famílies dividides a taula discutint si un missatge de Whatsapp era o semblava cert i si s’havia de reenviar o no. Segurament el teniu al ja al mòbil.

Per evitar participar en la transmissió de desinformació podeu provar d’aplicar el que explicava Bertrand Russell a tomb de l’existència o no de Déu: o bé una cosa és certa o no ho és; si és certa te l’has de creure, si no ho és, no; i si no pots determinar si és certa o no n’hauries de suspendre el teu judici. No val que la informació que us arriba sigui creïble, versemblant o que us agradaria que fos certa: n’ha de ser. Passeu el test de Russell a cada tuit, a cada Whatsapp, a cada foto d’Instagram a cada titular, a cada opinió, cada creença i a cada dogma. Els líders de les grans religions han passat el test de Russell a les directives de l’OMS i les seves decisions ens han deixat imatges per l’esperança: el Papa Francesc fent teletreball celebrant l’Àngelus per YouTube i la Kaba amb Pedra Negra de la Meca buida de pelegrins.

Potser sí que m’hauria agradat que la causa comuna que havia d’unir tota la humanitat fos més gran, però aquesta crisi-lluita-elecció-judici no l’hauríem de desaprofitar com hem fet amb les altres. Que passi aviat que hem de començar a pensar en com construirem l’esfera de Dyson.