Dilluns, deu del matí en una casa senyorial a la Toscana. Vora trenta persones seient al voltant de diverses taules mentre qui ens hi ha convocat presenta en cinc minuts l’objectiu dels cinc propers dies: crear una aplicació mòbil. Divendres a les sis tarda n’haurem de tenir un prototip funcional, un pla de màrqueting i una estratègia de comunicació pel seu llançament.

A la sala hi ha professionals vinguts dels EUA, d’Alemanya, Rússia, d’Itàlia i de Catalunya. Alguns ens coneixem, d’altres n’he sentit a parlar però la majoria són tan desconeguts per mi com les feines a les que es dediquen. A la sala hi ha (perdó per l’abús d’anglicismes): Chief Designer Officers, Chief Technology Officers, arquitectes d’informació, dissenyadors d’experiències, dissenyadors d’aplicacions, especialistes en blockchain, especialistes en branded content, analistes en intel·ligència de negoci, growth hackers, gestors de comunitats i una especialista en Sprint entre d’altres perfils. Si no us sonen no us preocupeu massa; la majoria no fa massa que no existien.

Qui ens fa la presentació és l’especialista en Sprint. L’Sprint és una metodologia creada a Stanford i refinada pel dissenyador de Google Jake Knapp. La seva aplicació en un procés de creació permet passar d’idea a prototip funcional en només cinc dies, estalviant incomptables hores de reunions i processos de decisió improductius. En un calendari de cinc dies es decideix per on començar a desenvolupar una idea, on focalitzar els esforços i com es materialitzarà en forma de producte. Això és aplicable a la creació d’una aplicació, d’una startup, d’un departament o a la transformació d’una empresa.

Les sessions es fan de dilluns a divendres i duren vuit hores, de les deu del matí a les sis de la tarda. Comencen a les deu i no abans per a què els assistents tinguin temps de resoldre comunicacions personals abans d’entrar a les sessions on no es permet interrupcions externes ni cap activitat que no tingui a veure amb el projecte. El temps de qualitat sense interrupcions és un dels temes clau.

El dilluns es dedica a recollir idees sobre com serà el producte, imaginar-lo acabat, i a dibuixar un full de ruta cap al producte final (dibuixar en llapis i paper és una altra clau). Un aspecte molt rellevant d’aquest primer dia són les sessions de “pregunta a l’expert”. Al llarg el dia, una sèrie d’experts en diferents àmbits fan unes “xerrades llampec”, una mena de sessions del TED —presencials o per videoconferència — obertes a les preguntes de l’audiència. L’objectiu és obrir el focus i desvelar problemes desconeguts als assistents. És sorprenent la quantitat i la qualitat de la informació que els experts estan disposats a compartir i com una opinió qualificada accelera el procès de presa de decisions. El dia acaba amb un mapa clar del viatge què farà l’usuari amb la nostra aplicació des que se la descarrega fins que arriba a acomplir el seu objectiu.

Al dimarts cadascun dels assistents fa esbossos (altre cop llapis i paper) dels possibles passos del viatge de l’usuari fins al seu objectiu. Al cap del dia es consideren totes les solucions aportades, sense crítiques i sense prendre encara cap decisió sobre quina se’n desenvoluparà. Es debaten les solucions, es remesclen, es milloren i es deixen descansar fins l’endemà.

Dimecres és quan tots els membres de l’equip de manera individual revisen els esbossos —clarament visibles penjats a les parets de la sala— i voten la solució que els sembla millor. La solució guanyadora es desenvolupa amb més detall i se’n fa un storyboard especificant totes les possibles accions de l’usuari i els resultats de l’aplicació.

Dijous és el dia del prototipatge. L’*storyboard *del dia anterior es converteix en un prototip funcional del mínim producte viable per a que els usuaris el puguin avaluar. Es construeix de la manera més eficient possible, sense programar res, només amb el disseny visual de les pantalles i amb qualsevol eina que ens permeti enllaçar imatges per simular una navegació; eines de presentació com PowerPoint o Keynote mateix ja ens serveixen.

El prototip es sotmet finalment a l’avaluació dels usuaris el divendres. L’entrevistador els proposa un seguit d’accions que han de realitzar mentre la sessió es filma i es retransmet en directe als membres de l’equip, que des d’una altra sala prenen notes de les reaccions de l’usuari. Les notes serviran per a la presa final de decisions, decisions basades en dades reals d’usuaris que sovint contradiuen les hipòtesis inicials dels experts.

Knapp va desenvolupar aquesta metodologia a Google el 2008, l’any en què va tenir el seu primer fill. Es va adonar que les seves jornades a l’oficina eren bàsicament incomptables hores de reunions, interrompudes per estones de feina efectiva; feina és allò que fas mentre no estàs reunit. Això l’impedia estar amb son fill tant com volia. Va provar de fer net i va concentrar totes les reunions en dilluns en una mena de taller amb tot l’equip; n’augmentava l’eficiència de la presa de decisions i li alliberava la resta de dies per a fer feina efectiva. Poc a poc els objectius dels tallers van ser més ambiciosos i es van estendre a dos dies, a tres i finalment a la tota setmana laboral. I d’aquí al mètode.

Amb un problema ben definit, amb l’equip adequat i amb temps de qualitat, el mètode Sprint permet recollir dades d’ús reals dels usuaris en només cinc dies, dades que en un cicle tradicional de idea-creació-distribució trigaríem mesos o anys a obtenir. Els tres punts claus del mètode són el paper, les persones i el temps: el paper, l’entorn on som més creatius; les persones, encara que no entenguem a que es dediquen; i el temps de qualitat, sense mòbils ni interrupcions.