D’acord amb el servei de verificació del Washington Post, Donald Trump ha fet més de 10.000 afirmacions falses des que fou nomenat president. De la pueril polèmica sobre el nombre d’assistents a la seva cerimònia inaugural, fins al seu polèmic discurs a Green Bay, on atacà el veto del governador del Partit Demòcrata a una llei sobre l’avortament afirmant que sense la llei, mares i metges podien “executar” (sic) un bebè un cop nascut.

Recordo haver assistit en directe a uns grans èxits d’aquestes 10.000 notícies falses. Va ser al gener del 2018 al seu discurs a Davos. Més que un discurs va ser un seguit de tuits, amb percentatges, xifres i fets alternatius que cantaven les excel·lències de la seva política econòmica. En acabar la conferència em vaig topar amb una munió de càmeres i micròfons que s’arremolinava al voltant de l’economista i premi Nobel Joseph Stiglitz que declarava: “Les xifres sobre economia que ha donat, que són les que conec, són rotundament falses. Les altres no ho puc dir, vostès són els periodistes, facin la seva feina i comprovin-ne la veracitat”.

Poden els periodistes comprovar la veracitat de les notícies falses? A escala humana sí tal i com ha demostrat el Post amb les 10.000 del Trump. A escala humanitat, no. O almenys no els periodistes sols. Le organitzacions de verificació de fets —“algunes de les persones menys honestes dels mitjans”, segons Trump— fan una feina lloable, necessària i mai prou reconeguda però poc hi poden contra els algorismes de recomanació als que s’enfronten. La notícia de que el Papa donava suport a la candidatura de Trump va arribar a generar més d’un milió d’interaccions a Facebook quan va sortir mentre que el desmentit posterior del web de verificació Snopes arribava escassament a 80.000 persones. La informació va més de pressa que la veritat.

Més enllà de sistemes d’intel·ligència artificial i de precognició que algun dia veurem, podem amb la tecnologia actual ajudar lluitar contra les notícies falses? Rotundament sí, però necessitem algorismes de recomanació i periodistes a la mateixa banda. Facebook, Twitter, YouTube i Google saben amb precisió quina informació hem consumit, en quin context i quina reacció ens ha provocat: si hem vist un vídeo fins al final, si hem llegir tota la notícia o bé si només ens n’hem quedat amb el titular i quin tuit hem compartit. Per aquestes plataformes és qüestió de dues tardes de programació fer que el desmentit d’una notícia falsa arribi a tots els usuaris que hi han estat exposats, i de mitja hora més de feina que els obligui a difondre el desmentit a la seva audiència; la feina dels periodistes que fan de periodistes arribaria llavors a tanta gent com la dels creadors de notícies falses, de fets alternatius i de periodistes que no fan de periodistes