A l’octubre s’estrenarà Blade Runner 2049, la continuació de Blade Runner de Ridley Scott (1982) basada en la novela de Philip K. Dick Somnien els androides en ovelles elèctriques? L’acció de la nova pel·lícula se situa trenta anys després del lluyà 2019 on se situava la primera. Blade Runner ens va descobrir que hi havia un lloc més enllà d’Orió, que la Porta de Tannhäuser era fosca i que existien els replicants.

Replicant és un concepte inquietant i l’elecció del terme no és innocent. Els replicants eren robots d’aparença humana i intel·ligència equiparable, de força sobrehumana però mancats de sentiments. Els replicants estaven destinats a substituir-nos en les feines més perilloses a les colònies interestel·lars. Els problemes —i l’interès de la història— arriben quan com a conseqüència de tenir una intel·ligència similar a la humana i de manera inevitable desenvolupen sentiments, i liderats pel replicant Roy Batty es rebel·len contra els humans.

Això que sembla una història de ciència-ficció d’un llunyà 2019 de fet ja ha passat: canvieu Roy Batty per Espartac, Los Angeles per Capua i el 2019 pel 73 a.C. i ja ho tindríem. I les semblances no acaben aquí. Els esclaus, com els replicants, feien les feines que els ciutadans romans no volien, a casa, al troç, a les mines, als tallers… De fet la feina dels esclaus abastava tots els àmbits de la societat romana tret del de l’administració, que els era vetat.

La relació entre amos i esclaus era purament utilitària, molt semblant a la que tenim avui en dia amb un microones o amb una nevera. Quan un esclau deixava de funcionar correctament es canviava per un altre de nou com ho fem avui amb un electrodomèstic, sense cap sentiment de culpa. Als esclaus els era també prohibit tenir sentiments, establir relacions, formar famílies o tenir propietats. Per a un ciutadà romà pensar que un esclau fos capaç de fer tot això li devia semblar tan absurd com a nosaltres que la Roomba de casa pugui enamorar-se de l’aspiradora o com als humans de 2019 que un replicant tingui sentiments.

Un dels moments més impactants de la pel·lícula és quan un individu és sotmès al fictici test psicològic de Voight-Kampff —també anomenat test d’empatia— que té com a objectiu discernir si l’individu en qüestió és un humà o un replicant. El test mesura variacions en funcions corporals —freqüència cardíaca, respiració, dilatació de les pupil·les— com a reacció a una bateria de preguntes amb una forta càrrega emocional. Si les preguntes desencadenen una resposta emocional en l’individu, aquest és un humà o un un replicant que ha desenvolupat sentiments.

Una de les preguntes del test descriu una tortuga panxa enlaire sota el sol del desert movent desesperadament les potes per poder-se girar i enganxar-se altre cop a la vida. La nostra condició humana fa que com a espectadors de la pel·lícula l’empatia amb la pobra bèstia ens surti en forma d’angoixa. Quan veiem Blade Runner els qui també estem sotmesos al test de Voight-Kampff som nosaltres.

Però tindríem la mateixa angoixa si qui estés patint fos un robot i no un ésser biològic? Podríem sentir la mateixa empatia per una màquina que està patint? Pot patir una màquina?

Us proposo el test complementari al de Voight-Kampff. Un robot humanoide està treballant en un magatzem fent la seva feina d’apilar capses en prestatgeries industrials quan un humà arriba i amb un cop d’estic de hoquei li fa caure la capsa que està carregant. No content amb això, i amb el mateix estic l’empeny amb la intenció de fer-lo caure i quan el robot vol recollir la capsa de terra l’humà l’hi desplaça diversos cops per a que no la pugui agafar. Finalment l’humà empeny de manera violenta el robot per l’esquena i el fa caure de nassos a terra. El robot s’aixeca pacient i continua com si res.

Podria haver-me inventat aquesta situació com a part de la una pregunta del meu test però en realitat és una descripció del que passa en un vídeo de demostració del robot Atlas de l’empresa de robòtica Boston Dynamics. El podeu veure a YouTube cercant per “Atlas, The Next Generation”. A una altra escala és una sensació similar a la que experimentem quan veiem una Roomba —s’assembla bastant a la tortuga del test— enganxada en una catifa provant de fer el seu camí o topant de cap en una i altra pota avançant d’esme sense poder sortir de sota la taula.

La meva experiència més íntima amb robots va ser en un projecte final de carrera a la UAB que tenia com a objectiu que un robot AIBO de Sony aprengués a reconèixer el seu entorn. L’AIBO era una mena de gosset de joguina mecànic molt sofisticat amb sensors, micròfon, altaveu, càmera i actuadors que feien que de manera autònoma el robot es mogués, reconeixés la cara del seu amo, notés les festes a l’esquena, mogués la cua si estava content i bordés si volia atraure l’atenció.

Us ben asseguro que amb tan poc n’hi havia prou perquè al cap de cinc minuts qualsevol humà el percebés com un animal de veritat atribuint-li més capacitats de les que realment tenia, que d’altra banda és exactament el que fem amb les nostres mascotes. Donar-li un cop, fer-lo caure i fins i tot apagar-lo provocava una angoixa que no provoca el fet de colpejar una màquina expenedora de begudes quan no cau la Coca-cola.

No trigarem massa en tenir robots humanoides més o menys intel·ligents ajudant a persones discapacitades, fent companyia a ancians o fent jugar i ensenyant a infants. Els projectarem totes les qualitats dels éssers humans, les bones i les dolentes, i com amb les mascotes els atribuirem més qualitats de les que tenen —té més coneixement que algunes persones direm també—, potser ens enamorarem d’aquell robot que sempre està per nosaltres i potser els robots s’enamoraran entre ells. Aquell dia ens costarà desendollar un robot o canviar-lo per un altre com si fos una rentadora.