En només dos mesos el SARS-CoV-2 va passar de ser un virus d’un mercat exòtic que afectava la regió xinesa de Hubei a condicionar la vida de tots els habitants del planeta i a posar en escac l’economia global. En aquest curt lapse de temps, la nostra atenció ha passat de les dades massives; les de creixement exponencial i que es visualitzen en corbes, a les dades petites; les que es mesuren en graus de proximitat i tenen noms i cognoms: els d’amics, parents i saludats afectats per la Covid-19. En dos mesos hem passat dels números als noms, dels big data als small data, de la visualització d’informació a la fisicalització de la informació.

Posar noms als números és la clau per lluitar contra la propagació del virus i per l’eradicació de la pandèmia. Anar del big data de les corbes a l’small data de les persones és condició necessària per a poder identificar l’origen del virus, cap a on es propaga i a qui s’encomana. Un mapa detallat de tota la humanitat amb l’historial de les geolocalitzacions de cada individu, creuat amb totes les seves dades biomètriques en temps real permetria les autoritats identificar qui té els símptomes i qui hi ha estat en contacte per a posar-los en confinament. Aital sistema tindria un impacte mínim sobre les persones asimptomàtiques, evitaria les mesures de confinament a l’engròs i minimitzaria els efectes negatius sobre l’activitat econòmica.

La primera part del mapa ja la tenim feta. Gràcies a les antenes de telefonia, a les xarxes WiFi a les que ens connectem i al bluetooth que portem sempre obert estem permanentment geolocalitzats. Algú amb accés a les dades que les telefòniques guarden sobre nosaltres (per llei les han de guardar durant dos anys), o a un arxiu d’una empresa de geolocalització, podria saber fàcilment on dormim, on treballem, si anem al psiquiatra o si passem a deshores per casa d’un traficant. I no només això, també sabria amb qui estem en cada moment.

Una font anònima va filtrar al New York Times The Times un d’aquests arxius. Contenia més de 50 mil milions d’ubicacions de telèfons mòbils corresponents als moviments per les principals ciutats dels EUA de més de 12 milions de nord-americans durant uns mesos de 2016 i de 2017. L’arxiu representa una mínima part de totes les dades que es recullen i no obstant era el més gran que els periodistes del NYT havien analitzat mai. Veient les dades no cal ser cap científic de dades per trobar-hi qui ha visitat casa de l’Arnold Swarzennegger, la de Johnnie Depp o on viuen els treballadors del Pentàgon. Fins i tot s’hi pot identificar un guàrdia de seguretat de Trump i seguir-ne els desplaçaments per camps de golf i restaurants al voltant de la residència del magnat a Mar-A-Lago, en ocasió de la visita del primer ministre del Japó Shinzo Abe.

La Xina, Singapur, Corea del Sud, Israel, Eslovàquia i darrerament també Espanya són alguns dels països que han utilitzat aquestes dades per combatre la Covid-19. La geolocalització, que generem de manera inconscient, és creuada amb la que els ciutadans cedim mitjançant aplicacions d’auto-diagnosi (d’obligada descàrrega en alguns països) i de les càmeres de reconeixement facial. Tot i que alguns d’aquest països tinguin mapes públics amb la ubicació dels pacients confirmats, no tenim un mapa en temps real de tota la població.

Per a que fos possible hauríem d’equipar tota la població amb monitors de temperatura, de ritme cardíac i de nivell d’oxigen a la sang. Auguro un bon futur als fabricants de mòbil que en desbloquejar-los amb el dit ens mesurin aquestes constants. Google, l’Associació del Cor Nord-Americana i les universitats de Duke i d’Stanford van posar en marxa el 2014 el projecte Baseline, un projecte gratuït de monitoratge exhaustiu dels hàbits de vida i les constants de 10.000 voluntaris als qui van equipar amb sensors de tot tipus: ritme cardíac, son i fins i to so ambient per a correlacionar-lo amb el nivell d’estrés.

Si ens hi acostem prou ens adonarem que un virus no és més que informació codificada, en el cas del SARS-CoV-2 en una cadena d’ARN . La propagació d’idees s’assembla molt a la propagació d’un virus: qui la comparteix la pot passar a moltes persones alhora i un cop l’ha passada la continua tenint. La mateixa tecnologia que serveix per fer el seguiment de la propagació d’un virus en temps real també serveix per monitorar la propagació d’una idea; qui la té, a qui l’ha passat i qui n’ha estat el pacient zero.

Tornem a l’arxiu de geolocalitzacions del New York Times. El dia de la famosa foto del jurament de Trump com a President dels EUA al National Mall de Washington, després que hi desapareguessin els mòbils dels seus seguidors (van ser menys que a la cerimònia d’Obama), les dades de geolocalització mostren l’arribada de vora mig milió de persones a la capital per participar a les manifestacions de protesta. Els moviments dels mòbils els mesos abans i els mesos després identifiquen clarament on viu i treballa cadascun dels manifestants. La informació de geolocalització de persones anonimitzada és del tot menys anònima.

Totes les revolucions culturals, econòmiques, socials, polítiques, tecnològiques, totes les religions, totes les reformes, totes les contrareformes sorgeixen de l’intercanvi i la difusió d’idees; algunes amb el favor del poder, d’altres malgrat el poder, la majoria contra el poder. La mateixa tecnologia que serveix per posar nom als que tenen el virus també serveix per posar nom als que tenen certes idees. La temptació d’arribar al “pacient zero” d’una idea serà gran a partir d’ara.