Westinghouse contra Edison, Keynes contra Schumpeter, VHS contra Beta, Apple contra Microsoft, iOS contra Android, Beatles contra Rolling Stones. Aquests i altres antagonismes en la història de la creació són els que ens han portat a ser com som. Mai com ara havia estat tan fàcilment comprovable allò de McLuhan del “donem forma a les nostres tecnologies i a partir d’aquest moment són les tecnologies que ens donen forma a nosaltres”; les tecnologies que s’han imposat —que hem imposat— són les que finalment han donat forma a la nostra societat.
Aquests antagonismes, alguns de furibunds, d’altres d’irresolubles i d’altres encara no resolts són els que ens han portat fins aquí. Edison, per promocionar la seva distribució de corrent elèctric continu a les cases, i per desprestigiar el corrent elèctric altern de Westinghouse, va anar fins a l’extrem d’electrocutar públicament —i filmar-ho— l’elefanta Topsy (l’havien de sacrificar perquè havia atacat els seus cuidadors a Coney Island). Al final, tot i la propaganda del que es va conèixer com la “Guerra del Corrent”, el que tenim a casa és l’altern que proposava Westinghouse. Però el gran mèrit d’Edison va ser adonar-se que a diferència del que havia passat fins a finals del segle XIX, la innovació estava canviant de mans: de les persones estava passant a les empreses. Els pioners de la fotografia, del cinema, de l’electricitat o dels sistemes d’informació del tombant de segle havien deixat pas a la Edison Electric Light Company (ara General Electric), la Ford, la Kodak, la Computing Tabulating Machine (IBM més tard) i als estudis de Hollywood.
L’electrificació, la mecanització i l’automatització de processos que va comportar la segona revolució industrial del tombant del segle XX van abaratir els costos de producció dels automòbils i va fer que tenir-ne un estés a l’abast de les classes mitjanes. Els propietaris d’un automòbil podien sortir més sovint i anar més lluny de cap de setmana impulsant així una nova indústria del lleure basada en el turisme popular. Tota innovació tecnològica aplicada a un producte o servei n’abarateix el cost, genera per tant un excedent de diner que es destina a l’adquisició d’altres béns o serveis, i impulsa la creació de noves indústries al seu voltant. Un dels sectors que va créixer amb la democratització de l’automòbil i els viatges de cap de setmana va ser la fotografia amateur.
L’any 1900 Kodak llençava al mercat una càmera portàtil que era poc més que una capsa, una lent i un obturador amb una promesa que sóna molt actual: “Vostè pitja el botó i nosaltres fem la resta”. La càmera costava 25$ de l’època i venia amb la pel·lícula fotogràfica carregada. Un cop acabat el rotlle es portava sencera a revelar. El nou rotlle costava 2$. La Brownie de Kodak representa a la fotografia el que el Ford T a la mobilitat. I la Brownie va portar la gent a fotografiar els seus viatges, i a l’edició de més llibres de viatges que van incorporar cada cop més fotos, i es va néixer el nou ofici de fotògraf de viatges, que va fer que la gent viatgés més i fes més fotos… i així fins a Instagram. Kodak contra Instagram, un altre antagonisme.
Una aplicació pot canviar una indústria. Milions d’usuaris prement-ne la icona poden canviar una societat.
Podríem repassar tots els antagonismes que han comportat canvis tecnològics o culturals i que han acabat donant forma a les nostres societats. N’hi ha d’inexplicables —el triomf del VHS sobre el Betamax tot i tenir una qualitat inferior—, n’hi ha d’irresolubles —Beatles contra Rolling Stones— i n’hi ha que de moment no estan resolts com el de Keynes contra Schumpeter. Keynes als anys 1930s es va adonar que si seguia el ritme d’automatització i mecanització de l’època, arribaria el dia en què el ritme de substitució del treball físic de les persones pel mecànic de les màquines seria superior al ritme amb que les persones podien trobar una altra feina. Schumpeter hi va contraposar la seva “destrucció creativa”: el procés de canvi tecnològic que fa que una nova tecnologia deixi obsoleta una d’antiga amb un resultat nét de creació de més feina. Els exemples anteriors —de fet tots els canvis tecnològics fins ara— li donen la raó a Schumpeter i les noves tecnologies sempre han generat més ocupació que aquelles a les que han substituït. Però que Schumpeter hagi tingut raó en el passat no vol dir que la tingui en el futur tot i que em temo que no estarem massa a saber-ho.
Sempre que viatjo a una ciutat on hi ha Uber el faig servir i des que existeix Airbnb que no he anat a un hotel per vacances, dues aplicacions que han canviat sectors que funcionaven igual des dels temps d’Edison. Afegiu-hi Whatsapp i Instagram i tindreu el póquer de la creació destructiva de Schumpeter. En tots aquests casos, la innovació i el canvis tecnològics i socials que se n’han derivat no han sortit d’una gran empresa, ni d’una institució, ni d’un gran laboratori d’investigació, sinó que han sortit de hackers, programadors i il·luminats molt similars aquells pioners de la fotografia, del cinema i de l’electricitat previs a Edison, però que a diferència d’aquell temps ara arriben en mercats altament regulats. Hem donat forma a les nostres tecnologies i elles ens han donat forma a nosaltres. Seguirem pitjant el botó i elles seguiran fent la resta.
