El futur ja és aquí però està mal repartit, que deia l’escriptor de ciència ficció William Gibson. Els canvis tecnològics, les revolucions industrials i els canvis socials que comporten són una cosa i els ritmes d’adopció en són una altra. És erroni pensar en les grans revolucions de la humanitat —la cognitiva, l’agricultural, la industrial i la digital— com a períodes successius el temps; les grans revolucions se sobreposen, se solapen, es combinen i donen lloc a tecnologies i canvis socials en funció del lloc, moment i condicions polítiques.

Si ens fixem amb l’expansió de la primera revolució industrial (1840 – 1880) ho veurem. Gràcies al motor de vapor ja no calia construir les fàbriques a la vora del riu per aprofitar-ne l’energia hidràulica. Els centres fluvials van perdre poder en favor de les ciutats properes a la nova font d’energia: el carbó. Manchester, Liverpool, Birmingham i Sheffield eren el Silicon Valley de la època, el Carbon Valley. Al 1773 Manchester era una ciutat comercial de 27.000 habitants; al 1802 en tenia 95.000 i era una ciutat industrial amb 52 fàbriques tèxtils.

La mecanització del vapor es va estendre com una ona expansiva per Europa, Estats Units, Japó i Austràlia. Si claveu un compàs a Manchester i aneu fent cercles successius veureu les diferents onades d’adopció al continent. Al 1er. cercle, de 1850 hi trobem el Benelux; al 2on, de 1860, el nord de França i d’Alemanya; al 3er., el migdia francès, Suïssa, Txèquia i Eslovàquia i Polònia. La 4a. i darrera onada, la del 1880, arriba entre d’altres al nord d’Itàlia, a centre Europa fins a Rússia i al nord de la península ibèrica (Astúries, Cantàbria i el nord d’Aragó i de Catalunya). El compàs il·lustra molt bé els diferents tempos que hi ha en l’adopció de la tecnologia i el seu consegüent impacte social.

La puixant burgesia industrial anglesa vivia al futur del XIX mentre que els treballadors de les fàbriques no vivien ni en el present. Alexis de Tocqueville deia l’any 1835 de Manchester: “Una espècie de fum negre cobreix la ciutat. El sol vist a través d’ell és un disc sense raigs. Sota aquesta mitja llum del dia, 300.000 éssers humans treballen incessantment”.

A finals del XIX, el futur en què vivia l’Anglaterra industrial era molt diferent del d’Espanya, on l’agricultura concentrava el 70% de la població activa i representava el 50% del PIB. La producció agrària es limitava a tota la que podia resultar d’afegir la força animal, la del vent i la de l’aigua a la intel·ligència humana. Fins que al 1914, l’empresa de Josep Trepat de Tàrrega —el Henry Ford català — va mecanitzar el camp català i espanyol amb les seves garbelladores, dalladores, lligadores, rampills i rascles d’estrelles. Cal Trepat va arribar a ser el primer productor de maquinària agrícola de l’Estat fins que no van arribar les potents màquines segadores dels EUA, als anys 1960. No obstant, la fàbrica va continuar la seva activitat fins l’any 1983 fent peces de recanvi per les antigues màquines que encara continuaven treballant… a Àfrica.

Aquesta part de la història és més o menys coneguda (sobretot si heu llegit Dickens o sou de Tàrrega com un servidor). La que no ho és tant és la de l’impacte que la revolució industrial va tenir als llocs on no va arribar. La força del treball manual dels tradicionals centres de producció tèxtils de l’època —Índia, Orient Mitjà i Xina— no va poder competir amb la força dels telers mecànics Europeus; milions de treballadors es van quedar sense feina i molts van morir de gana. Al 1750 Europa produïa el 23,2% dels béns manufacturats del món, els EUA el 0,1, Japó el 3,8 i la resta del món el 73%. Al 1880 Europa en produïa el 61,3%, els EUA el 14,7, Japó el 2,4 i la resta del món només el 20,9%.

Ara ja som al futur del futur i el continuem repartint malament. Als EUA s’observa des de fa uns anys un procés de relocalització de la industria manufacturera: la robotització i les millores en els processos productius fan possible tornar a produir a casa a preus competitius, fins i tot contra els salaris baixos del sud-est asiàtic. L’apropament de la producció al client final n’abarateix els costos de distribució i genera alhora una economia local de serveis al seu voltant. Les millores laborals i l’augment dels salaris dels treballadors del sud-est asiàtic i Xina també contribueixen a la relocalització de la producció. Al 2013 Nike va anunciar que l’increment de salaris a Indonèsia impactava negativament en els seus resultats trimestrals; la solució a la llarga seria “substituir el treball en l’elaboració del producte per l’enginyeria”. De totes maneres, els nous llocs de feina que crea la relocalització en són menys dels que es van perdre amb la deslocalització dels anys 1990 i de més baixa qualificació, fent-los susceptibles de ser substituïts a curt termini per una màquina .

I a tot aixó li hem d’afegir l’impacte de la robotització de la indústria manufacturera de països com Xina, Vietnam o Indonèsia. El president de Foxconn —el principal fabricant de productes d’Apple— es reafirmava al juny en el seu compromís de substituir en un termini de 5 a10 anys el 80% dels seus 800.000 treballadors per robots.

El present comença a assemblar-se perillosament al futur que no va arribar a la Xina, la Índia i l’Orient Mitjà al segle XIX, però ara a escala global. Parlem molt sovint de com connectar els propers mil milions o de com connectar els darrers mil milions i potser del que ens hauríem de preocupar és de no desconnectar els primers mil milions, que aquests sí, quedaran molt repartits.