L’estiu és el temps del temps. Temps per llegir, temps atmosfèric, del temps que falta per les vacances i del temps que en queda (ja som en temps de descompte). Temps de treure’ns el rellotge i d’apropiar-nos del temps que la jornada laboral i el prime-time televisiu ens prenen durant l’any.
L’estiu és en aquest sentit un viatge en el temps, un salt temporal fins al temps dels nostres repadrins: temps de temps agrícola on el calendari el marquen les estacions i les hores el pas del sol. Recuperem el campanar del poble com a mesura del temps —d’aquí ens ve la manera de dir l’hora en basada en els quarts— i amb ell la migdiada. Treballar amb el sol obligava als nostres padrins a aixecar-se de matinada per anar al troç per treballar abans del sol fort del migdia, hores que aprofitaven per dinar i fer la migdiada per tornar-hi quan el sol ja baixava. Tornem a viure amb el sol i els campanars semblen anar cadascun a la seva hora, com quan no hi havia telecomunicacions per sincronitzar-los.
A l’estiu provem d’escapar-nos del temps industrial de l’any, del temps que ens marca la sirena de la fàbrica. Un temps mesurat pel rellotge i compartimentat en blocs productius, que multiplicats per un preu resulten en el nostre salari. Vuit hores al dia, cinc dies a la setmana, 230 dies laborables l’any durant 40 anys de vida laboral.
Mesurar el temps amb el mòbil ens obliga a redefinir el concepte de temps, especialment de vacances.
Però això, de ja fa un temps que no és així. Amb el tombar de la centúria i sense adonar-nos-en vam canviar un altre cop l’aparell de mesurar el temps. De la sirena de la fàbrica vam passar al temps del mòbil; del temps industrial al temps terciari. En un principi, que l’hora ens la marqui un rellotge de canell, a la paret de l’oficina o al mòbil no semblaria que tingués cap conseqüència, però a pràctica la manera de mesurar el temps té un impacte definitiu en els models productius i socials. Passar de la sirena de la fàbrica al mòbil és una mena de salt quàntic temporal les conseqüències del qual només comencem a veure.
El rellotge del mòbil és en realitat el rellotge de l’oficina de la mateixa manera que el mòbil és l’oficina. El mòbil redefineix l’espai-temps en el sentit que difumina l’espai de l’oficina d’una banda i de l’altra dels temps de treballar (no remunerat), fer feina (remunerada). Jo mateix, i contra els meus principis, m’he trobat responent Whatsapp de feina a la platja mentre m’estava fent fotos dels peus per Instagram, també contra els meus principis. El fet de portar l’oficina a sobre ens obliga a redefinir el mateix concepte de temps: com el compartimentem, com l’utilitzem, com el mesurem i sobretot com en mesurem la qualitat. Les conseqüències de portar sempre la sirena de la fàbrica a sobre.