He assistit molt interessat al debat social arran de la vaga del sector del Taxi propiciada per la irrupció de plataformes com Uber i Cabify. Sobre el dret a vaga dels Taxistes —o del qualsevol altre col·lectiu— absolutament res a dir. Sobre el debat o els debats que genera, tot. D’entrada benvinguts siguin tot i que arribin tard. Reconec que aquest tipus de debats no és fàcil fer-los i encara menys quan toca. Passa massa sovint que ens trobem amb debats polítics, econòmics, tecnològics i socials amb arrels al segle XIX, tancats en fals al XX i que no ens deixen afrontar els del XXI. Sense haver-nos de remuntar al ludisme de la primera revolució industrial el debat no és nou. “El canvi és llei de vida i aquells que només mirin el passat o el present es perdran amb tota seguretat el futur”, deia John F. Kennedy l’any 1963. Malauradament, a aquesta banda d’Europa tampoc no ens ve de nou això de pedre’ns futurs.

El debat, que s’ha anat repetint a tots els mercats on Uber a entrat a operar, és una mena de debat matrioixca: té dins seu molts debats i quan n’obres un se n’obre un altre a dins seu. La primera matrioixca és la social. Uns treballadors que presten un servei públic veuen amenaçats els seus drets amb l’arribada de nous operadors i decideixen fer vaga per protegir-los. El problema es converteix en polític quan aquests treballadors exigeixen al regulador, l’administració pública en aquest cas, les mateixes barreres d’accés al mercat —normalment quotes i aranzels— a les que ells estan sotmesos. Això implica sovint l’aplicació de lleis i normatives del segle XX —anteriors en alguns casos— a situacions que gens tenen a veure amb les que hi havia quan es van crear. La matrioixca social en conté indefectiblement una de política a dins. Seguim.

Dins la matrioixca política hi ha l’econòmica. Independentment d’ideologies, totes les administracions democràtiques del món respecten els principis bàsics de lliure mercat i de propietat privada. La política és també la gestió de les tensions que aquests dos drets produeixen. El cas del taxi és molt eloqüent: d’una banda el lliure mercat garanteix que una empresa tecnològica amb seu a Silicon Valley pugui competir en el mercat del transport de persones i per l’altra la propietat privada d’unes llicències atorga als taxistes uns drets que l’administració ha de defensar. Tot dret ciutadà porta associat el deure de l’administració competent de fer-lo respectar.

I finalment dins la matrioixca econòmica hi trobem la tecnològica. A la base de les reivindicacions dels taxistes, i de molts d’altres col·lectius, hi ha l’impacte que la tecnologia té els models productius actuals. Les tres grans tecnològiques de Silicon Valley generen avui una riquesa equivalent a la que generaven les tres grans de l’automoció de Detroit als anys 1990 però amb només el 10% de treballadors; una cel·la d’un full de càlcul Excel fa la mateixa feina que un comptable dels anys 1960; i amb només deu anys, el negoci de les aplicacions mòbils factura més que la centenària indústria de Hollywood.

Però la matrioixca tecnològica, amb el seu poder transformador social, no és la darrera. Si l’obrim ens hi trobarem a nosaltres, a tots i cadascun de nosaltres. Comprem al matí llibres, torradores i pinta-ungles a Amazon que al vespre ja tenim a casa, mentre critiquem l’Ajuntament perquè no fa prou per salvar les llibreries, ferreteries i merceries de tota la vida; ens lamentem que tanca un altre cinema mentre ens passem mitja hora passant caràtules a Netflix sense decidir què veiem; escoltem Spotify al mòbil mentre remenem per botigues de discos de segona mà que malden per sobreviure; i llegim a l’iPad que el quiosc de sota casa ja no tornarà a obrir. A la nostra matrioixca també hi són J. V. Foix amb el seu “m’exalta el nou i m’enamora el vell” i el Bill Murray de “l’Any de la Marmota”.

Al segle XIX, la llei de la propietat als EUA establia que el propietari d’un terreny n’era no només de la superfície del terreny, sinó de tota la terra que hi havia sota, fins al centre de la Terra, i de tot l’espai que hi havia al damunt…fins a les estrelles? Al segle XIX cap legislador no tenia cap dubte de que el propietari d’un troç hi podia fer un pou tan fondo com li plagués i que podia caçar tants ànecs com li volessin per sobre casa. Fins que l’any 1945, l’Uber de l’època, l’aviació, va obrir el debat matrioixca de la propietat als EUA. Amb la llei a la mà, les companyies aèries i l’exèrcit dels EUA estaven obligats a negociar acords de pas pels seus avions amb tots i cadascun dels propietaris, que òbviament tenien el dret d’oposar-s’hi. I això ja es veia que era una mica estrany.

Thomas Lee Causby, un granger de Carolina del Nord (casualment on va començar l’aviació amb els germans Wright el 1903), va portar el govern dels EUA als tribunals adduint que quan els avions militars passaven pel “seu” cel els pollastres s’espantaven i s’amuntegaven a les parets del galliner fins a morir ofegats. El cas va arribar al Tribunal Suprem l’any 1945 que tot i reconèixer “la doctrina secular de que la propietat d’un troç de terra s’estén fins als confins de l’Univers”, també sentenciava que aquesta doctrina ja no tenia cabuda en un “món modern”.

El Congrés acabava de declarar públic l’espai aeri per evitar que les aerolínies es veiessin abocades a litigar en innumerables plets per violació de propietat privada. En referència a aquesta situació, les paraules exactes del jutge William Douglas van ser: “el sentit comú es rebel·la davant d’aquesta idea”. El jutge tancava amb una frase per la història les matrioixques que l’arribada de l’aviació havia obert als EUA de mitjan segle XX, i pel que veiem al XXI amb nosaltres a dins.