Imaginem que els EUA es preparen per a un brot d’una malaltia provinent d’Àsia que s’espera que mati 600 persones. Es proposen dos programes dels que se’n coneixen les seves conseqüències: si s’adopta el programa A, se salvaran 200 persones. Si s’adopta el programa B, hi ha 1/3 de probabilitats que les 600 persones se salvin i 2/3 de probabilitats que no se salvi ningú. Si fóssiu el Dr. Argimon americà, quin pla aplicaríeu?

Sembla un titular actual però no ho és. El problema és d’un estudi dels anys 70 del psicòleg i premi Nobel d’economia Daniel Kahneman. Si sou com jo, i com la majoria de gent a la que Kahneman ha estudiat, haureu escollit l’opció A. Quan hi ha costos molt alts preferim l’opció segura a l’incerta. Sobre el problema, que es coneix com “El problema de la malaltia asiàtica”, Kahneman deia el 2011 que probablement no hagués utilitzat la paraula “asiàtica”, que és estigmatitzant i que es pot veure com a pejorativa (Trump li donaria la raó anys més tard utilitzant “asiàtic” amb aquesta intenció en referir-se al Coronavirus).

De totes maneres la paraula “asiàtica” és clau a l’hora de demostrar la influència dels marcs mentals en la presa de decisions; la paraula als anys 70 remetia a la pandèmia de grip de 1957 causada pel virus H2N2 provinent d’Àsia.

Les nostres decisions estan condicionades pels nostres marcs mentals. També les de les autoritats sanitàries.

Els marcs mentals que ens formem amb dades que no entenem prou bé determinen les nostres decisions, que no sempre prenem de manera racional. Aquesta és una de les tesis del llibre “Thinking, Fast and Slow” (2011) on Kahneman recull totes les seves investigacions sobre economia del comportament, des que comencés als anys 60 com a psicòleg encarregat de la selecció de comandaments a l’exèrcit d’un jove estat israelià.

Considereu ara el següent problema: si s’adopta el programa A’ moriran 400 persones amb tota seguretat. En canvi, si s’adopta el programa B’ hi ha 1/3 de probabilitats que no mori ningú i 2/3 que morin 600 persones. En aquest cas la majoria de gent escull l’opció B’. Si us hi fixeu bé us adonareu que les respostes són les mateixes d’abans, només que enlloc de posar l’èmfasi en els guanys —vides salvades— l’èmfasi recau sobre les pèrdues —morts—. L’experiment encaixa en la tesi de “Teoria de les perspectives” per la que guanyaria el Nobel: l’elecció entre una aposta segura i una d’incerta es resol de manera diferent depenent de si pensem en termes de guanys o de pèrdues. Els responsables de la presa de decisions tendeixen a evitar el risc quan les perspectives són positives —vides salvades—, i a refusar la seguretat i a acceptar el risc quan les perspectives són negatives —vides perdudes—.

El malaguanyat psicòleg cognitiu d’Stanford Amos Tversky, col·laborador de Kahneman, va plantejar el problema a un grup de professionals de la salut responsables de programes de vacunació; a una meitat els va mostrar la primera formulació i a l’altra la segona. Els professionals es van comportar exactament com la resta de mortals. Els responsables de les polítiques de salut també són susceptibles als errors derivats de la influència dels marcs mentals.

Considereu per acabar el següent problema: si s’adopta el programa J de vacunació de 7 milions de persones amb la vacuna de Jensen, 6.999.994 persones se salvaran. En canvi, si s’adopta el programa J’ de vacunació, 5 persones tindran problemes i una morirà. Tria el teu marc.