Quan dic en públic que “Internet és el futur” les respostes que rebo cauen en dues grans categories: 1) aquesta frase és molt dels 90 (boomer), i 2) un expert [en Internet] com tu fent afirmacions tan òbvies! (síndrome de l’impostor). Sobre la primera res a dir; sóc boomer i ho porto amb dignitat. La segona ja no és tan òbvia. Hi ha experts en Internet? I en cas afirmatiu, en què? En topologia de xarxes? En impacte social i econòmic? Geopolític? Influenciadors, streamers i videjugadors en són?
Niels Bohr deia que un expert és algú que ha comès tots els errors possibles en un camp molt concret. Aquesta definició em desqualifica automàticament pel títol; encara em queden molts errors per fer. Per la mateixa raó, també descarta tots els influenciadors, creadors de continguts i videojugadors de la Generació Z (els de mitjan dels 1990 a mitjan dels 2000). És purament una qüestió de temps i d’errors que no n’esdevinguin experts; ells són el futur. Benvinguts al metavers.
Format pel prefix “meta”, més enllà, i per l’arrel “vers”, la mateixa d’Univers, el terme apareix per primer cop el 1992, a la novel·la de ciència ficció Snow Crash de Neal Stephenson. El seu metavers és una representació metafòrica del món real en un espai virtual 3D on els humans, mitjançant els seus avatars, interactuen entre ells i amb agents de programari; una evolució de la internet actual, basada en la realitat virtual. Un exemple més recent el trobem a la novel·la Ready Player One, escrita per Eric Cline el 2012, portada al cinema per Steven Spielberg. Ambientada al 2045, la majoria de la humanitat utilitza l’OASIS, un món digital que existeix al marge del món real, on la física i les emocions es poden programar.
Ens pot semblar futurista, però el cert és que és molt més a prop del que ens pensem. De fet, hi podríem estar vivint i no ho sabríem; com aquell peix a qui li pregunten si l’aigua és freda o calenta i no sap què és l’aigua. El metavers és més un procés [d’Internet] que no pas un estat; no hi haurà un dia que anem a dormir utilitzant internet i l’endemà ja siguem al metavers; és internet mutant de l’espai informacional i social que és avui devers l’espai d’experiències que serà.
El metavers és més un procés [d’Internet] que no pas un estat; és internet mutant de l’espai informacional i social que és avui devers l’espai d’experiències que serà.
Si en llegir aquestes línies us venen al cap el vostre avatar del Habbo Hotel, el vostre alter ego a Second Life o el vostre nick d’IRC Latino, anem bé. Si en canvi el que us ha vingut al cap és la vostra darrera inversió en criptomoneda, l’adquisició d’un NFT o l’scroll infinit d’Instagram, també. I si finalment el terme us remet als vídeos de TikTok dels vostres fills, a les seves partides a Minecraft, Roblox, Fortnite, i Animal Crossing, bingo! Tots aquests entorns, plataformes i tecnologies encaixen amb la definició de metavers, i tots sumats són els que el conformen. Benvinguts a internet.
De la foto actual del procés del metavers en diem internet i si la mirem amb atenció observarem dues coses aparentment contradictòries: 1) com de lluny som de la realització plena del concepte metavers i 2) com d’aprop hi som. És clar que no ens trobem en el món alienant de Ready Player One on la gent viu en contenidors i es connecta a un món virtual perfecte amb els seus dispositius integrals. Perà potser no hi estem tan lluny. Un boomer que al matí es desperta amb les notícies a Alexa, llegeix l’actualitat a Twitter, escolta un podcast de camí a la feina, fa un Zoom amb els seus col·laboradors, escolta Spotify mentre treballa, consulta el valor del Bitcoin i al vespre veu tres episodis seguits de Lucifer a Netflix, on viu? Doncs al mateix lloc que un Gen-Z que crea móns a Minecraft, jocs a Roblox, juga a Animal Crossing i puja vídeos a TikTok: al metavers. Un metavers on les diferents plataformes són sitges inconnexes; un metavers dispers encara que un cop connectat es pot assemblar a l’OASIS. Sembla que inversors, capital risc i empresaris estan començant a creure’s aquesta versió d’internet. Benvinguts a Horizon.
Horizon és un món 3D barreja de Second Life i els Simms amb ínfules de Pixar; és l’evolució d’Internet proposada per Facebook basada en experiències (virtuals) i no en la informació; en fer coses i no en compartir-les. Els enginyers de Facebook fa 4 anys que hi treballen i l’experiència es vehicula òbviament a través de les ulleres de realitat virtual Oculus, propietat també del gegant de Menlo Park. Mark Zuckerberg deia al maig a CNET: “Volem aconseguir que tanta gent com sigui possible pugui experimentar la realitat virtual, que saltin al metavers i que tinguin aquestes experiències socials”.
Les estimacions més conservadores estableixen que a l’Univers un 1% de les estrelles tenen un planeta amb condicions similars a les de la Terra, aigua inclosa (representa 100 planetes habitables per cada gra de sorra al món!) Si al cap de milers de milions d’anys un 0,0001% d’aquests planetes desenvolupés intel·ligència avançada, només a la nostra galàxia hi podria haver 100.000 civilitzacions intel·ligents. Des de principis del segle XX hem escrutat el cel a la recerca d’emissions de ràdio d’altres civilitzacions sense èxit. El programa nordamericà de recerca de vida extraterrestre intel·ligent SETI es va posar en hibernació l’any 2011 per manca de resultats. La discrepància entre l’alta probabilitat estimada de vida intel·ligent i la manca d’evidència de vida extraterrestre la va resumir el físic italià Enrico Fermi preguntant-se “On és tothom?”. La discrepància es coneix com a Paradoxa de Fermi.
Una resposta plausible podria ser perquè les civilitzacions acaben autodestruint-se quan arriben a un estadi prou avançat tecnològicament. L’altra, igual de plausible, seria perquè les civilitzacions tecnològicament prou avançades acaben refugiant-se en un metavers que els permet obviar l’emergència climàtica i les desigualtats, alliberar-se del dolor i la mort, i aïllar-se de la resta de l’Univers.
