Una cerca ràpida per “Tsunami Democràtic” (cometes incloses) torna vora 1,5 milions de resultats. Una mirada a Google Trends mostra l’evolució de l’interès que el terme ha despertat en les darreres setmanes: una gràfica plana al 0% fins el 12 d’octubre que puja quasi en vertical fins al 100% del 13 al 19. No sé si el món ens mira, però el món cerca i Google ens indexa.

Destaquen per la seva profunditat i exhaustivitat sengles articles, l’un a Techcrunch, la revista de referència de Silicon Valley amb 35 milions de lectors mensuals i l’altre a Wired, la Bíblia de la cultura digital amb 26 anys de publicació al seu darrera. Del primer en destacaria l’accés a fonts primaries, l’aproximació al moviment de Tsunami Democràtic (TD) des de la vessant tecnològica, la crítica política; i del segon, les projeccions de futur i l’eventual aplicació del model a altres moviments cívics. A la difusió del moviment en cercles ciberactivistes hi hem d’afegir els tuits de l’Edward Snowden criticant el govern espanyol.

Més enllà de les pulsions tecnollibertàries —les de Techcrunch i Wired degudament amansides pel capitalisme digital de Silicon Valley—, dos motius els porta a dedicar la seva atenció al moviment de TD: la seva base tecnològica i la seva similitud formal amb les protestes de Hong Kong. Qui sigui que hi ha al darrera de TD coneix bé els mecanismes d’interacció entre l’espai físic i el digital a l’hora de crear un relat. Les fotos de l’ocupació del Prat van ressonar de seguida a tots els mitjans, socials i de masses, amb les de l’ocupació de l’aeroport de Hong Kong. Afegim-l’hi un Brexit en curs, Escòcia reclamant un segon referèndum i les eleccions espanyoles a tocar i ens surt la mediastorm perfecta.

Mediàticament el relat és impecable: una organització anònima aconsegueix capitalitzar la força d’un moviment social i posa en escac un estat de la UE. Ningú no sap qui son però s’especula si són una elit de programadors que ja van actuar pel referèndum de l’1 d’octubre i que han hagut de passar a la clandestinitat per por de la repressió de l’estat. L’episodi perdut de Black Mirror.

A nivell tecnològic també és així. La primera aparició de TD és a Twitter, en obert. Ha de ser necessàriament així si vol obtenir el fiat dels líders del moviment independentista. Hi anuncia que té un canal a Telegram, una xarxa social més privada i amb garanties d’anonimat. Aconsegueix el primer gran èxit amb els més de 180.000 seguidors en una setmana. El primer tsunami és digital. El moviment és intel·ligent: Twitter pot tancar fàcilment un compte sense donar-ne cap explicació, mentre que tancar un canal de Telegram es molt més complicat degut al compromís públic dels seus creadors amb la llibertat d’expressió i el suport a moviments cívics.

El gran darrer pas cap a l’anonimat digital definitiu (clandestinitat en termes polítics) és el de la creació d’una app amb unes característiques que la fan única i d’aquí l’atenció dels mitjans tecnològics. En primer lloc es distribueix a mòbils Android per descàrrega directa per evitar la més que possible censura de les botigues d’aplicacions i impedir la identificació dels desenvolupadors (Apple no permet la descàrrega directa i per això de moment no hi ha versió per iOS). L’aplicació és poc més que una bonica icona a la pantalla del mòbil si no s’activa amb un codi QR que algú del teu cercle de confiança t’ha de subministrar. Els té poca gent i cada QR pot activar 10 mòbils diferents. Al voltant de l’obtenció de codis QR s’ha produït un fenomen similar al de cacera de Pokémons que resulta en una gamificació del procés de participació. A banda, l’aplicació funciona de forma compartimentada per geolocalització i només els usuaris d’una determinada zona saben el què hi passa. Tot això dota l’app de TD d’una resiliència poc usual; tombar-la és virtualment impossible i infiltrar-s’hi té un efecte molt limitat.

És producte d’una elit de hackers que dominarà el món? Podria ser, però no necessàriament. L’aplicació de TD es basa en Retroshare, una plataforma de codi obert que permet que grups es comuniquin via correu-e, fòrums, xats, canals, etc. de manera descentralitzada i totalment segura. Qualsevol se la pot descarregar i muntar una plataforma de comunicació amb els seus amics. TD podria ser un programador que de dia programa i al vespre juga a Fortnite o a GTA. I és precisament això que fa fascinant el fenomen des d’un punt de vista tecnològic.

Els casos de Honk Kong i de Catalunya són exemples de processos de transformació digital aplicada als moviments polítics i socials. A Hong Kong, a banda de Telegram, els manifestants utilitzen missatges en clau a Instagram i a Tinder. Fins i tot han utilitzat el Pokémon Go per organitzar trobades massives per saltar-se les prohibicions de manifestar-se per motius polítics. Només recordar que quan un producte o servei es digitalitza entren en joc la llei de Moore —creixement exponencial— i l’efecte plataforma —com més gent l’utilitza millor funciona i per tant més gent el vol utilitzar—. Aquestes lleis aplicades a un moviment social el fan més nombrós, més divers i més transversal, condicions necessàries per a la innovació.

Amb un bon coneixement de les xarxes socials i amb una plataforma de domini públic, Spectra, una elit de tecnohàckers llibertaris o un adolescent des de la seva habitació, ha aconseguit la mediastorm perfecta i posar en crisi el model de governança d’un estat. La pregunta que toca fer-nos no és la de com TD ha aconseguit la confiança de 374.126 persones, sinó per què aquest nombre de persones confia en algú a qui no coneixen abans que en els seus representants a qui sí que coneixen i a qui han votat. El tsunami de veritat encara ha d’arribar.