Si som on som és per culpa dels mòbils i les xarxes socials. Tan se val si vostè és de Sant Cebrià de Vallalta, de Chelsea o de Miami, i tan se val si parlem de feina, d’economia, de política o de drets civils. En escassament deu anys els models mediàtics, econòmics, polítics i socials —tradicionalment lligats a àmbits territorials i a les seves estructures de poder associades— s’han vist amenaçats per un enemic invisible, incontrolable i inacabable: el bit.
Tot allò bo que ens passa —l’accés a una quantitat infinita d’informació, la participació via xarxes socials, les conferències del TED, el catàleg inacabable de Netflix, la tele global de YouTube i el sexting— li devem als bits. Però també li devem tot allò dolent —l’accés a una quantitat infinita d’informació, la participació via xarxes socials, les conferències del TED, el catàleg inacabable de Netflix, la tele global de YouTube i el sexting— que paradoxalment coincideix amb tot allò bo. Les tecnologies (o els mitjans, són paraules intercanviables) no són bones ni dolentes però tampoc no són neutres.
La capacitat de la ràdio de penetrar en la societat i de connectar molta gent a un centre emissor, va possibilitar els totalitarismes del segle XX en unes societats molt jerarquitzades. La digitalització de finals del XX i la ubiqüitat de les xarxes socials al XXI han construït la societat en la que vivim on les idees ja no surten d’un centre emissor cap a la perifèria si no que surten des de qualsevol node i s’escampen per la xarxa (si teniu Whatsapp ja sabeu de què us estic parlant).
Vivim en societats que digitalment són horitzontals però que físicament s’articulen encara amb les estructures jeràrquiques del segle XIX.
La digitalització ha globalitzat economies però els nostres drets polítics continuen lligats a territoris nacionals. Com a individus vivim en un món al núvol totalment desregulat on les nostres dades són en mans de corporacions privades i on els algorismes decideixen la informació que ens arriba. Alhora, vivim també en un món físic totalment regulat on els nostres drets polítics i els nostres béns estan controlats per entitats públiques que n’anomenem estats.
Vivim ens societats que digitalment són horitzontals —estic a la mateixa distància d’un premi Nobel que dels meus amics de cross-fit— però que físicament s’articulen encara en estructures jeràrquiques del segle XIX. El que estem vivint a Catalunya, Corea del Sud, Brasil o al Regne Unit és una expressió de les tensions entre dos models: el model territorial, controlat per els estats-nació del segle XIX, i el model del núvol, controlat per les grans corporacions que monopolitzen l’accés a les dades. I no veig cap dels dos blocs amb massa ganes de cedir. Aquest és l’autèntic xoc de trens.
