Fa anys, el primer dia de classe solia preguntar als meus alumnes de Comunicació Audiovisual de la UPF quants es connectaven a internet almenys un cop al dia. Gairebé tots aixecaven la mà. Dos cops? Aproximadament la meitat. Només una minoria aixecava la mà quan els preguntava si es connectaven tres o més cops al dia. Fins que un any la pregunta va deixar de tenir sentit: “Què vols dir amb quants cops?”. Al 2000 la vida d’un estudiant universitari ja passava per la pantalla del ordenador i la connexió ininterrompuda a internet via el WiFi de la facultat. Faltaven encara més de set anys pels telèfons intel·ligents i les dades mòbils i la pregunta ja no tenia sentit.

Avui connectar-se a internet no vol dir res. La nostra jornada laboral transcorre entre les 21 polzades del monitor i les 5 del mòbil, així com el nostre lleure, que continua amb les 6 del Kindle o les 47 del Netflix; per relaxar-nos de les pantalles de la feina ens connectem a les pantalles de casa. La pregunta que avui té sentit és “quants cops et desconnectes d’Internet?”

El catedràtic d’enginyeria robòtica de Berkeley Ken Goldberg, amb motiu de la seva recent visita a Barcelona, afirmava que veia molta gent als carrers de la ciutat enganxada al mòbil i recomanava un dia a la setmana de dejuni tecnològic per combatre el risc d’obesitat digital. El professor Goldberg no està sol. La cantant nord-americana Selena Gomez, la més seguida a Instagram, va decidir que es volia aprimar digitalment i a setembre va anunciar que feia una pausa dels mitjans socials per viure la vida en directe i no a través d’una pantalla. El raper Kanye West tuitava poc després que es prenia un recés als mitjans socials amb aquestes paraules: “Hauríem de poder participar als mitjans socials sense haver de mostrar quants seguidors o quants m’agrada tenim”. (Li recomanaria l’extensió “Twitter Demetricator” que amaga tots els números de la pàgina de Twitter).

Quatre mesos abans, El Rubius, el tercer youtuber més popular del món, havia penjat un vídeo explicant que cada cop li costava més fer vídeos, que l’angoixa i la pressió de satisfer els seus seguidors el superava, i que abans d’acabar malament, “ara que encara tenia control sobre la situació” creia que el millor que podia fer era parar. Al vídeo repeteix un parell de cops que és conscient que són problemes del primer món.

I tot i ser un problema eminentment del primer món, la resta tampoc no se’n salva. Aquesta setmana hem sabut el cas d’un ciutadà indi de 26 anys en situació d’atur, que va passar-se més de mig any mirant sèries a Netflix en sessions diàries que superaven les set hores. Viure la seva realitat no valia tan la pena com viure la que Netflix li oferia en digital: un episodi de Black Mirror de set mesos de durada amb final al Servei d’Ús Saludable de la Tecnologia de la clínica Nimhans de Bangalore (SHUT en el seu acrònim anglès).

El cas recorda poderosament al que l’usuari King Salamander explicava l’any passat a Reddit. Contava com un estiu va acabar no fent altra cosa que veure Netflix, i que després d’haver vist totes les temporades de The Office en pocs dies, va rebre un correu electrònic preguntant-li si estava bé, i que si enlloc de veure Netflix tot el dia a qui hauria de veure no era a un metge. El correu era de Netflix! Al principi es va espantar molt —m’espien, no hi ha privadesa, ho saben tot de mi—, però després de reflexionar-hi una mica se’n va adonar que aquell correu d’un estrany podia haver-li salvat la vida. L’algorisme de Netflix va detectar un consum anòmal i va alertar un operador humà el qual va decidir motu proprio enviar-li el correu de l’esperança. No sabem si tot el que explica és cert o ni tan sols si va passar de debò, però sí que la història ens dóna alguna pista de cap on anem.

Una altra pista ens la dóna l’art. L’artista Ivan Cash junt amb el col·lectiu global IRL (In Real Life) ha desenvolupat les IRL Glasses, unes ulleres de sol que bloquegen les pantalles; en mirar-les les veiem apagades. El prototip que han presentat bloca gairebé totes les teles, alguns ordinadors, altres mòbils i panels lluminosos d’exterior. Per millorar-ne la tecnologia i convertir-lo en producte comercial han creat una campanya de micromecenatge a Kickstarter que ja porta més de 106.000 dòlars dels 21.000 que en demanaven inicialment. “La meva intenció amb aquestes ulleres és provocar debat i animar la gent a repensar la seva relació amb la tecnologia, amb les pantalles, específicament… Crec que molts de nosaltres ens sentim impotents perquè les pantalles són addictives de mena i no podem deixar de ser en certa manera com una arna atreta per una llum”.

Creador de les falses zones “Tech Free” als parcs de San Francisco i del projecte que convertia correus electrònics en cartes escrites (per humans) a mà, l’Ivan Cash és un referent a l’hora d’utilitzar la fusió d’art i tecnologia com a eina de crítica social.

Discrepo amb ell en el fet que les pantalles ens atrauen com la llum atrau una arna. L’arna en la seva existència quasi-determinista no pot fer massa cosa més que no sigui anar cap a la llum. Nosaltres tenim la capacitat de decidir; nosaltres sabem que la tecnologia ens dóna opcions i que en última instància som nosaltres qui prenem les decisions. Els exemples del King Salamander i de l’Ivan Cash ténen en comú la col·laboració entre persones i tecnologia: en el primer cas per evitar que un consumidor compulsiu de Netflix acabi en una clínica de desintoxicació digital i en el segon provocant un debat sobre la nostra dieta digital. A partir d’ara preguntaré als meus alumnes quina aplicació fan servir per desconnectar-se almenys un cop al dia.