La setmana passada vaig acabar la sèrie Stranger Things, la penúltima producció de Netflix. Feia temps que no m’enganxava a cap sèrie i en una setmana —amb permís de les migdiades d’estiu— en vaig veure els vuit capítols. Stranger Things és una sèrie de terror supernatural ambientada als 80 barreja de Twin Peaks, Scooby Doo, ET, Els Goonies i La Dimensió Desconeguda. No cal dir que us la recomano.

Quan em faltaven un parell de capítols per acabar, Netflix va penjar el tràiler de The Get Down, la seva darrera producció. The Get Down està ambientada al Nova York de finals dels 70 i narra la història del final del disco i dels inicis del hip hop a través d’una colla d’adolescents del Bronx. La sèrie és un ‘copia i enganxa’ de West Side Story, Febre del Dissabte Nit, The Warriors, Fama, Shaft, altre cop Els Goonies i amb referències a La Guerra de les Galàxies, estrenada l’any d’inici de la història de The Get Down. Quan en vaig veure el tràiler em va semblar la sèrie de la meva vida. Vaig acabar de veure Stranger Things amb el cap ja a la sèrie que veuria a continuació.

Tinc la impressió que Netflix cada cop em coneix millor —com més va més l’encerta en les recomanacions—, i veient els trailers d’Stranger Things i de The Get Down sembla que produeixin les sèries d’acord amb els meus gustos.

Netflix sap que el 75% del contingut que els usuaris hi consumim és via recomanació i d’aquí la importància de conèixer bé els nostres gustos. Una altra cosa que saben és que en general mentim quan expressem les nostres preferències que solen ser sempre més aspiracionals que reals. És per això que l’algorisme de recomanació de Netflix es refia més del que veu que ens agrada d’acord amb els nostres hàbits de consum, que del que li diem que ens agrada amb les nostres preferències. Li podem dir que les nostres preferències són el cinema d’autor i els documentals de crítica social però si el que mirem en realitat són pel·lícules d’acció això és el que ens recomanarà.

De fet, a banda de què mirem, Netflix s’ho apunta tot: el punt en què fem pausa, en el que rebobinem; el dia que mirem el contingut (els dies de cada dia la gent mira més sèries i el cap de setmana més pel·lícules); la data, hora i lloc des d’on ens connectem; l’aparell que utilitzem (usuaris veient sèries amb un iPad de darrera generació el mateix dia, hora i barri probablement tindran gustos similars); les cerques que fem; si tornem a mirar algun contingut i les valoracions (estrelles) que li donem. Fins i tot el que fem quan no mirem res i ens dediquem a passar amunt i avall miniatures de pel·lícules també queda registrat. Massa pistes per enganyar l’algorisme.

D’uns altres de qui Netflix no es refia és de Hollywood i de la seva tradicional classificació de pel·lícules i sèries en gèneres i subgèneres. Als tradicionals acció, drama, comèdia, ciència-ficció, etc., Netflix n’hi afegeix uns quants més fins arribar als voltants dels 80.000. Això dóna com a resultat gèneres tan particulars com: ‘Pel·lícules de curses violentes contra el temps’, ‘Pel·lícules amb protagonista femenina basades en llibres’ o ‘Pel·lícules britàniques amb èxit de crítica basades en la vida real’.

L’altre gran èxit de Netflix ha estat entendre els mecanismes de la pirateria. Cap servei de distribució de continguts mai no podrà competir amb les descàrregues il·legals ni en catàleg ni en preu però sí en qualitat i comoditat a un preu raonable. Ho deia Steve Jobs: “Si inverteixes una hora del teu temps en descarregar de franc uns continguts que valen 4 dòlars és que ja t’està bé treballar per sota el preu del salari mínim”.

També ha entès els nous hàbits de consum que les descàrregues han propiciat, i contrari a la saviesa televisiva popular —un episodi per setmana— Netflix allibera les sèries per temporades senceres per a que els usuaris les vegin quan vulguin, al ritme que vulguin i en el dispositiu que vulguin. Ho deia Kevin Spacey en una conferència a executius de televisió el 2013: “L’audiència vol control, vol llibertat. Si el que vol és visualització compulsiva (binge watching) els hem de donar. La televisió pot aprendre la lliçó que la música no ha après”.

Tan clar ho tenia Kevin Spacey que va produir i protagonitzar la versió nordamericana de House of Cards, la primera producció de Netflix. House of Cards va ser la primera sèrie en-línia en ser nominada als Emmys i en va guanyar 3 de 9 nominacions el 2013. Des de llavors els premis i reconeixements s’han succeït amb cada temporada i la sèrie s’ha convertit en referent i, sobretot, en font de noves subscripcions al servei. La producció pròpia és la tercera variable de la fòrmula de l’èxit de Netflix.

A l’hora de produir continguts, Netflix juga amb l’avantatge de saber-ho tot de la seva audiència. Al 2013 Netflix sabia que bona part dels seus usuaris havien vist The Social Network de David Fincher, que Sospitosos Habituals i altres pel·lícules amb Kevin Spacey eren un èxit i que els tres episodis de la versió britànica original de House of Cards havia funcionat molt bé. Spacey i Fincher són entre altres productors de la sèrie, Fincher en va dirigir els dos primers episodis marcant-ne el to i Spacey la protagonitza i parla a càmera com el protagonista de la sèrie britànica. La versió nordamericana de House of Cards és un Tetris magistral de dades massives (big data).

I a l’hora de promocionar una producció en un entorn d’oferta audiovisual infinita no serveix un tràiler talla única. Si havíeu vist moltes pel·lícules protagonitzades per Kevin Spacey, Netflix us va mostrar el tràiler basat en el seu personatge, si havíeu vist pel·lícules amb protagonistes femenines, us en va mostrar un altre amb més presència del personatge de la seva dona Robin Wright. Netflix va muntar fins a 10 tràilers diferents per a diferents tipus d’audiències.

Els guions de les produccions pròpies de Netflix també s’escriuen amb els nostres clics.

Ted Sarandos, cap de continguts de la companyia, deia el 2013 que l’objectiu de Netflix era de convertir-se en HBO abans que HBO no es convertís en Netflix (HBO és el degà de la TV de pagament als EUA). Al 2016 Netflix és el canal de televisió global de 83 milions d’espectadors de 190 països, i les 450 hores de producció pròpia el 2015 van superar les 401 d’HBO.

Al final ja he vist The Get Down i no m’ha agradat tant com el tràiler que em van ensenyar. A partir d’ara prometo mirar-m’hi més a l’hora d’escollir on faig clic i què miro a Netflix.