Quan era petit l’any 2000 era el futur. La sèrie Espacio 1999 ens prometia colònies a la Lluna i a 2001 Una Odissea de l’Espai, Kubrick ens prometia viatges al Sistema Solar. Definitivament el 2000 aniríem en Vespinos voladors vestist d’Albal.
A mesura que ens acostàvem al 2000 el guió futurista anava canviant de pel·lícula de ciència-ficció a cinema apocalíptic. L’any 2000 havia de ser un remake del que va passar l’any 1000 quan s’havia d’acabar el món. Se’n deia l’efecte 2000 i havia de produir un col·lapse als sistemes d’informació globals per culpa de que els programadors no havien previst el canvi de mil·leni i els ordinadors guardaven l’any en un format de dues xifres enlloc de fer-ho amb quatre. Els avions caurien, els bancs calcularien interessos cap enrere i el que era pitjor, els videojocs no arrencarien. A l’any 2000 les màquines ens tornarien a l’any zero.
Finalment l’apocalipsi va arribar tot i que no com ens pensàvem. Eren temps de noves tecnologies, de nova economia —conceptes que ja sonaven malament llavors— i de massa expectatives. A finals dels 90 els valors de les puntcoms van pujar a les borses de tot el món i el NASDAQ estava pels núvols. Una puntcom és a grans trets una empresa que ven futur, més preocupada en el creixement i l’acumulació d’usuaris que en la caixa. A Google, Amazon i eBay els va funcionar, però per a la majoria el futur no va arribar a temps i es van quedar pel camí. Al 2001 ens vam adonar que la nova economia era molt semblant a l’antiga —continuava funcionant en dòlars— i que el Vespino que ens van portar les noves tecnologies era digitial. En altres paraules: bombolla tecnològica i crisi de les puntcom.
L’astronauta Buzz Aldrin ho resumia així al 2012: “Em vau prometre colònies a Mart i enlloc d’això m’heu donat Facebook”, com volent dir que havíem perdut la capacitat de resoldre els grans desafiaments de la humanitat i que ens haviem dedicat a mirar-nos el melic. Haver participat en l’empresa més gran de la història de la humanitat i ser el segon home en trepitjar la Lluna et dóna certa credibilitat. Al cap d’avall el més a prop que hem estat de colonitzar un altre planeta han estat les 21 hores i mitja que ell i el Neil Armstrong van viure a la Lluna. M’imagino els dos astronautes dormint dins el mòdul lunar Eagle somiant en la propera parada del viatge interplanetari: Mart.
Pagar $200.000 per anar de viatge a Mart és car, per tenir-hi casa no tant.
Però ai làs, això no va passar. Resulta que l’objectiu no era arribar a la Lluna per colonitzar-la o fer-la servir de base per arribar a altres planetes sinó per demostrar a la Unió Soviètica —i al món— que la tecnologia dels EUA era molt superior. En total, les missions Apol·lo van comportar una inversió de $24 mil milions (200 actualitzats), la concurrència de 400.000 treballadors i de 20.000 empreses, universitats i organitzacions. Un esforç impossible de repetir. El projecte d’anar a Mart va anar a parar a la llista de coses a fer el proper mil·leni.
Fins que aquesta setmana l’Elon Musk ha presentat a la Conferència Astronòmica Internacional els seus plans per a portar un milió de persones a Mart en els propers cent anys. En una presentació que recordava les de Spectra a les pel·lícules del James Bond i que portava per nom un suggerent “Convertint els humans en una espècie interplanetària”, el jove milionari sud-africà explicava al món els seus plans per a colonitzar Mart. La premissa, incontestable, és que d’aquí a cinc mil milions d’anys el Sol s’empassaria la Terra i que si hem de buscar casa fora del Sistema Solar ja comença ser hora de fer les maletes.
Però fem números. Tenint en compte que portar 12 astronautes a la Lluna ens va sortir per 200.000 milions de dòlars, Musk estima que amb la tecnologia actual el bitllet a Mart costaria uns 10.000 milions de dòlars per persona. A aquest preu els que ho poden pagar no hi volen anar i els que hi volen anar no ho poden pagar. La intersecció entre uns i altres és el conjunt buit. Musk proposa construir naus més eficients i reutilitzables tal i com ja es fa en aviació convencional. Amb aquesta premissa el cost del bitllet baixaria fins als $200.000, l’equivalent a una casa als EUA. Vist com un bitllet d’avió és car però vist com una casa no tant. Penseu que no estem parlant de viatjar a Mart sinó de colonitzar Mart, no hi ha bitllet de tornada. Voler i poder ja no fan conjunt buit. Amb aquest anunci Elon Musk ha sorprès el món un cop més tal i com ho feia al 2003 quan anunciava el seu objectiu de construir el primer cotxe elèctric viable.
Les seva fortuna estimada en 13.000 milions de dòlars (83è a Forbes) li ha permés crear empreses com SolarCity, Tesla Motors i SpaceX per a poder portar a terme de la seva visió de canviar el món. SolarCity és ja el segon proveïdor d’energia solar als EUA, Tesla Motors ha canviat la mobilitat sostenible i SpaceX és el alhora el fabricant privat de motors de propulsió més gran del món i el que té els motors amb la millor ràtio potència-pes. No sabem si al 2023 podrem comprar pizzes a Mart —arribar a Mart és una tasca titànica amb més incògnites que certeses— però el que és segur és que l’exploració espacial canviarà per sempre amb l’eficiència dels motors d’SpaceX i la producció i consum sostenibles d’energia que Musk ha demostrat en els seus altres projectes.
La gràcia de tot és que Musk pot fer tot això gràcies a X.com, una empresa de pagaments per correu electrònic que va crear l’any 1999, que al 2001 va llençar un producte que es diu PayPal i que l’any 2002, passada la crisi de les puntcom, va vendre a eBay, el mateix any que amb els diners de la venda fundava SpaceX. A veure si al final resultarà que podrem tenir casa a Mart gràcies a PayPal, eBay, Facebook, Google i YouTube. Vaig a comentar-li al Buzz Aldrin al seu mur de Facebook a veure què hi diu.