Ahir va acabar la primera edició de la Barcelona Games World que durant quatre dies ha convertit Barcelona en la capital dels videojocs. S’hi han reunit fabricants, creadors i jugadors —en diuen gamers— i s’hi han presentat les darreres novetats del sector. Hi hem vist fins a 70 títols, competicions d’eSports, xerrades, tallers i la quarta edició de la Retro Barcelona dedicada als videojocs i consoles de tota la vida.

La Games World també té la seva catifa vermella. En aquesta edició hi han desfilat entre altres personalitats Katsuhiro Harada, responsable de la saga Tekken, Hajime Tabata, director de Final Fantasy XV i Charles Martinet, la veu americana del Supermario de Nintendo.

El món dels videojocs té moltes similituds amb el món del cinema amb el que es compara sovint en base al seu volum. Si bé és cert que les xifres de la indústria dels videojocs són astronòmiques —61.000 milions de dòlars el 2015 i 100.000 milions previstos pel 2016— es fan molt difícils de comparar amb les de la indústria del cinema.

Normalment la comparativa es fa amb vendes —entrades venudes envers vendes de videjocs, consoles i dispositius—. Si treiem el ferro de l’equació ens queda la comparativa rellevant: vendes de contingut. Al 2015 als EUA les vendes de videojocs van ser de 16.500 milions de dòlars mentre que les vendes d’entrades de cinema van ser d’11.000 milions. Un a zero.

Però la comparativa amb el cinema més interessant és la de màquina-càpsula del temps. El cinema, a banda de tenir el poder de fer-nos viatjar al passat o al futur, té el de congelar el temps. Mireu “Vertigo” (1959) de Hitchcock i veureu el San Francisco dels anys 50, escolteu Draps i Ferro Vell (Bric à Brac, 1931), la primera pel·lícula doblada al català i sentireu la riquesa fonètica i el registre vulgar de l’època, mireu “Dr. Strangelove” (1964) del Kubrick i riureu amb la guerra freda que preocupava el món. Les pel·lícules i els videojocs són petites càpsules del temps que conserven l’estètica, l’ètica i l’èpica de les societats que els van fer.

La indústria dels videojocs ha passat en 50 anys de no existir a superar la del cinema, dels píxels de la mida d’un Apple Watch a les pantalles 4k, del Pong al FIFA i del l’Space Invaders al Call of Duty. Però tecnologia a banda, no som massa lluny dels 70. El FIFA és conceptualment com el Pong —moure una pilota— i el Call of Duty com l’Space Invaders —disparar enemics—, però posats a triar prefereixo l’Space Invaders i els seus enemics extraterrestres dels 70 que el Call of Duty i els nostres enemics reals del segle XXI. La càpsula del nostre temps.