El diccionari defineix Computador-a com: 1) Que computa i 2) Calculador-a. Em quedo amb la segona accepció. Calculador-a: 1) Que calcula; 2) Màquina capaç d’efectuar operacions aritmètiques i lògiques de manera automàtica. N’hi ha de tres menes: els que mesuren (calculadors analògics), els que compten (calculadors digitals) i els que fan ambdues coses alhora (calculadors híbrids); 3) màquina calculadora (o simplement calculadora). Fins aquí res nou; qui més qui menys sabria definir una computadora com una màquina que fa càlculs. Però l’accepció important és la primera, “que calcula”; prou concreta i alhora prou genèrica com per encabir qualsevol sistema capaç de calcular, incloses les persones.
El diccionari d’Oxford és més explícit en aquest sentit i com a segona accepció hi té específicament “Persona que calcula, especialment amb una màquina de calcular”. El terme computadora referit a una persona està documentat en llengua anglesa des de la dècada del 1640 i s’usava per a designar comptables entre altres. L’accepció de computadora per a designar una màquina de calcular és del 1897 i la seva evolució per a designar qualsevol dispositiu programable capaç d’efectuar operacions aritmètiques i lògiques és de 1945 en referència al que es considera el primer ordinador, l’ENIAC. En català, la paraula calculador referida a una persona està documentada des del 1696. Els diccionaris també són llibres d’història; la paraula que defineix la modernitat, la que es va tornar mòbil i la que és a punt de fer un salt quàntic, resulta que és una paraula de fa 400 anys i que la major part de la història ha servit per a designar persones i no màquines.
Molt abans de que existissin les computadores electròniques, fins i tot abans de que n’existís el concepte (segle XIX), exèrcits de computadores humanes processaven la informació utilitzant la seva capacitat de càlcul i la seva capacitat de decisió. La revolució industrial que canviava sistemes productius i processos de manufactura també canviava sistemes de càlcul i processos d’informació; la sistematització dels processos de tractament d’informació, la descomposició de problemes grossos en sèries de problemes més petits, la repetició de tasques rutinàries, les regles de presa de decisions i l’especialització de la feina són els fonaments de la computació moderna.
La feina de computadora humana es considerava una feina administrativa i era per això —i perquè cobraven fins a una tercera part que els hòmens— que la feien principalment dones. Els hòmens, en canvi, eren els científics i enginyers encarregats de construir els ordinadors electrònics; una feina molt més elevada. En aquell temps la potència de càlcul no es mesurava en kilohertz o en teraflops sinó que es mesurava en noies per hora, o sigui, en kilo-noies / hora.
Les computadores humanes són les anònimes protagonistes de la història de la computació del segle XIX i del primer terç del XX, tindran el seu apogeu durant la segona guerra mundial i el seu declivi als anys 50 del segle passat. Els nous computadors electrònics els van prendre la definició del diccionari i el seu paper a la història.
Jean Bartik va ser una d’aquestes computadores humanes. Nascuda l’any 1924 en un poblet de Missouri es va graduar en matemàtiques i amb 20 anys va entrar a treballar a la Universitat de Pensilvània calculant trajectòries balístiques, feina que feia junt amb altres 100 computadores humanes. Per calcular la trajectòria d’un projectil cal fer càlculs matemàtics complexes en funció de l’angle de tir, distància a l’objectiu, velocitat del vent, condicions climàtiques i altres variables que òbviament un soldat no pot fer en el camp de batalla. Ara els fa l’ordinador del canó directament, però a la 2a Guerra Mundial els càlculs es portaven fets en taules de fins a 1.000 trajectòries diferents que un computador humà havia calculat abans. Però això es va acabar el 1945 quan l’exèrcit dels EUA encarregà John Mauchly i John Eckert la construcció de l’ENIAC, la primera computadora digital; l’ENIAC era capaç de fer la feina que la Jean Bartik feia en 30 hores en només 30 segons. La nova computadora els prendria també la feina.
Les dones computadores són les protagonistes anònimes de la història de la computació. La seva feina és la base de la computació moderna. És hora que les comencem a conèixer pels seus noms i cognoms.
Però no va ser així, ans al contrari. Resulta que programar la primera computadora de la història no és tan fàcil com programar-ne una d’actual. Per programar l’ENIAC calien molts coneixements matemàtics, saber descompondre problemes grossos en sèries de problemes més petits, establir tasques rutinàries, tenir clares regles de presa de decisions i saber treballar en equip: allò que Bartik havia fet tota la vida amb les seves col·legues. Mauchly i Eckert van incorporar Jean Bartik i cinc de les seves companyes que van esdevenir les primeres computadores humanes que van programar una computadora no humana. Se les va conèixer com les “Sensational Six”.
L’ENIAC es va presentar el dia de Sant Valentí de l’any 1946. A les fotos d’aquell dia i en altres d’aquells anys s’hi veuen la Jean Bartik i les seves col·legues que molta gent va prendre (i pren encara) per models. La demostració que es va fer a la inauguració de l’ENIAC va ser un èxit però ningú no va mencionar ni presentar cap de les dones programadores, ni tan sols van ser convidades al sopar de gala inaugural on hi van assistir enginyers i científics vinguts d’arreu.
El cas de la Jean Bartik, és només una de les nombroses contribucions que científiques, tecnòlogues, enginyeres i matemàtiques han fet a la computació, anonimitzades darrera les de científics, tecnòlegs, enginyers i matemàtics. Kathleen McNulty Mauchly Antonelli, Jean Jennings Bartik, Frances Snyder Holberton, Marlyn Wescoff Meltzer, Frances Bilas Spence and Ruth Lichterman Teitelbaum són els noms de les “Sensational Six”, van ser computadores abans que mares i programadores molt abans que els seus fills podessin articular “ma mare era una computadora”. Recordeu-ne els noms.
