Cada cop que l’empresa Boston Dynamics publica un vídeo mostrant els darrers avenços dels seus robots provoca una allau de reaccions a la xarxa. Inevitablement surten el distòpic “morirem tots”, l’utòpic “el benestar que ens aportaran els robots acabarà amb la pobresa” i el cinematogràfic “la revolta de les màquines ja és aquí”.

L’èxit dels vídeos de Boston Dynamics (que no és el mateix que el dels seus robots) és inqüestionable. A banda de la viralitat a les xarxes socials i dels milions de visualitzacions que tenen al seu canal de YouTube, encapçalen informatius, surten en programes de divulgació i fins i tot inspiren episodis de Black Mirror. N’hem vist un robot humanoide caminant per una cinta de gimnàs amb un balanceig perfecte, una mula de càrrega robòtica caminant per la neu, una robot quadrúpede de la mida d’un gos capaç d’obrir una porta i fer passar els seus companys, un robot que mou capses mentre un humà l’empeny per dificultar-li la feina i un humanoide fent parkour per un magatzem. Impressionants i inquietants a parts iguals.

Al darrer d’aquests vídeos, s’hi veuen dos robots fent feines de magatzem. A diferència dels altres, en aquest cas no són bípeds ni cuadrúpedes sinó que van sobre dues rodes en paral·lel i es desplacen com si fos un Segway. Tampoc no tenen forma humanoide ni de cap bèstia, sinó que en destaca un gran braç en forma de grua amb una superfície circular al final equipada amb ventoses. Els robots es mouen lliurement per un magatzem on manipulen capses, apilant-les, movent-les d’un palet a l’altre i del palet a la cinta transportadora.

Per què ens impressiona tant veure aquests vídeos? Per què ens inquieten? Un robot de la SEAT capaç d’aixecar i moure tones de pes amb precisió i capaç d’acoblar un cotxe sembla que ens hauria d’impressionar més que un robot que apila capses o que obre una porta. Però no és així.

El que impressiona dels vídeos de Boston Dynamics és que sempre mostren robots fent alguna activitat quotidiana que fins ara sempre havíem vist fer a un ésser viu. Caminar per exemple, una feina que considerem trivial, requereix de capacitats cognitives avançades com el reconeixement de l’entorn, l’avaluació de riscos, la planificació, l’equilibri de forces i la coordinació. És tan complexe que fins ara es necessitava de la concurrència d’un cervell per a poder fer-ho.

Ens impressiona veure que una màquina és capaç de fer coses que nosaltres no sabem fer, però ens impressiona encara més veure màquines capaces de fer activitats que sí que sabem fer. És per això que ens inquieta especialment veure-les en accions tan quotidianes com caminar, obrir portes i apilar capses, accions que fins ara eren exclusiva de la vida biològica. Li he pregunto a la Siri que com ho veu i em diu que ens hi anem acostumant.