Des d’avui i fins el dia 11 se celebra la Smart City Week a Barcelona, una trobada per reflexionar sobre la relació entre persones, ciutat i tecnologia.

Les tecnologies digitals han redefinit les ciutats. En general la introducció d’una nova tecnologia en un sistema —en aquest cas la ciutat— sempre ha suposat un canvi amb conseqüències a priori imprevisibles. Al 1900 els principals problemes de les ciutats eren els logístics i de salubritat derivats de les tones d’excrements dels cavalls que hi circulaven. En només deu anys els problemes van passar a ser els sorolls, els gasos i els embussos dels cotxes de motor.

Podem veure una ciutat com un gran ordinador amb les seves entrades i sortides —vehicles, persones, mercaderies, deixalles, subministres, etc.— i amb la seva CPU formada per administracions, empreses i persones que la transformen amb les seves decisions. Qualsevol innovació que hi introduïm en millora els processos de presa de decisions. El mateix passa a una escala menor: una comunitat de veïns és també un processador d’informació a qui la instal·lació d’un ascensor millora la seva capacitat de decisió —pujar escales i fer gimnàstica, o agafar l’ascensor i arribar abans al pis— i transforma la seva escala de valors (els pisos alts pugen de preu).

I al centre d’aquests processadors d’informació hi ha el més sofisticat que existeix, un processador que no és fruit del desenvolupament tecnològic sinó de milions d’anys d’evolució: el processador humà. La darrera gran innovació de les ciutats —també de conseqüències imprevisibles—, és la incorporació de les persones com a processadors amb capacitat de decisió. La digitalització de la nostra activitat i les dades massives que generem afecten la presa de decisions del processador superior, de la ciutat; si les nostres decisions són intel·ligents és més probable que les de la ciutat també en siguin.

I en això encara encara ens queda molt per fer. La informació que generem no és propietat nostra ni reverteix en la ciutat on vivim sinó que és de les grans tecnològiques d’aquí i de Silicon Valley i reverteix en els seus inversors. M’imagino un escenari on les polítiques de mobilitat d’una ciutat es facin d’acord amb informació extreta de les dades massives dels serveis públics, sumades amb les d’empreses privades com Airbnb, Uber, Lyft, myTaxi o Cooltra, però també amb les d’Instagram, Twitter, Facebook i Tinder. L’iniciativa d’Airbnb de posar a disposició de l’Ajuntament de Barcelona informació sobre els propietaris i altres dades rellevants per a la ciutat que només l’empresa coneix, dóna pistes de per on haurien d’anar les coses per construir una ciutat realment intel·ligent. Caldria anar pensant en fer una Smart City Week cada setmana.