Sovint parlem de com la transformació digital ens canvia la vida, de com crea valor a les organitzacions i de com millora la societat. Els beneficis de la transformació digital són múltiples, combinatoris i exponencials; són d’aital magnitud que potser hauríem de començar a afegir l’imperatiu digital als imperatius que hem anat acumulant al llarg de la història.

L’ètica kantiana distingeix entre dos imperatius morals: els hipotètics i els categòrics. Els primers ens indiquen com actuar, les normes que hem de seguir si volem aconseguir un objectiu. Son regles “si … llavors“molt semblants a les que utilitzem en qualsevol llenguatge de programació i que en el seu conjunt conformen la nostra ètica. “Si vols estar en forma llavors has de fer esport”, “si vols ser solidari paga impostos”. L’imperatiu categòric, en canvi, és aquell que no depèn de cap condició ni hipòtesi prèvia, una norma general aplicable a qualsevol situació que esdevé llei universal.

Tornem als bits. L’imperatiu digital —el de la transformació digital— és només una norma a seguir per aconseguir un fi i per tant un imperatiu hipotètic? Si tenim en compte el benestar que genera a persones, organitzacions, a la societat i al planeta, no hauria de ser un imperatiu categòric? Kant va formular els imperatius pensant en la persona autònoma que decidia racionalment al segle XVIII. Avui, part de la nostra capacitat de decisió la tenim delegada en algorismes com els de Google, Amazon i Facebook, i sovint prenem decisions de manera irracional en base a informació que apel·la més al nostre estómac que no pas al nostre cervell (repasseu els vostres grups de Whatsapp).

Per mirar de treure’n el trellat primer hauríem de saber de què estem parlant. Sovint confonem digitalització amb transformació digital i digitització amb digitalització. Digitització és el procés de transformació de la informació analògica en digital. Ho hem fet amb les factures, els albarans, el diaris, els diners i la música. La música es va digititzar quan Sony treu el CD l’any 1982. En canvi, digitalitzar és l’aplicació de les tecnologies digitals per a millorar productes, serveis o processos. Seguint amb la música, la digitalització és el que va fer Apple amb l’iTunes l’any 2001. La transformació digital, en canvi, consisteix en aprofitar la digitalització per a crear nous conceptes de negoci; és Spotify que ens permet escoltar música a qualsevol dispositiu amb tarifa plana. Digititzar la música en un principi i digitalitzar-la després ha comportat la transformació digital de la indústria musical; n’ha canviat la manera de gaudir-la, la manera de distribuir-la i la manera de crear-la (ho saben bé la Rosalia o a la Bad Gyal, les nostres catalanes més universals).

Si observem l’evolució dels vehicles hi veurem un patró similar. Als anys 90 vam convertir els cotxes en ordinadors digititzant-ne la seva informació, després els vam connectar a la xarxa digitalitzant-los efectivament (els cotxes són bàsicament ordinadors auto-mòbils). La transformació digital que la indústria està sofrint ens ha portat al cotxe autònom, que té més en comú amb els robots —reconeix l’entorn i hi actua— que amb els cotxes d’Henry Ford. El cas dels vehicles autònoms és particularment interessant a l’hora de parlar d’imperatius. És cert que el desenvolupament d’una ètica i una legislació per a màquines no està al nivell del seu desenvolupament tecnològic i això presenta molts dilemes. També és cert que ja hi ha hagut morts causats per vehicles autònoms, el primer una dona als EUA l’any passat. Però també sabem que estadísticament un 96% dels accidents de circulació són deguts a causes humanes i que els cotxes autònoms no s’adormen, no es piquen amb el del costat i no corren més del compte si juga el Barça. Desenvolupar cotxes sense conductor esdevé un imperatiu categòric.

Passa el mateix amb la transformació digital? Per simplificar estudiem el cas del cinema i comparem el consum d’una pel·lícula al cinema, una de digititzada en DVD i una pel·lícula en streaming. És clar que en termes de satisfacció de l’usuari i en termes socials i ecològics és més beneficiós mirar una pel·lícula a Netflix que agafar el cotxe i anar-la a veure en un multi-cinema (que la pantalla de la tele sigui petita ho compensa el fet de que a casa no hi ha gent menjant crispetes ni xarrupant soda). Però, i comprar-ne el DVD a Amazon? Hi ha moltes variables que influeixen en el càlcul final del resultat: l’eficiència del dispositiu de visionat, la de la de la xarxa de transport o la dels centres de dades on s’emmagatzemen les pel·lícules. Però gràcies un estudi de la Lawrence Berkley National Laboratory and Northwestern University, sabem que de mitjana una hora de video en streaming consumeix 7,9 megajoules d’energia i genera 0,4 kg de CO2 mentre que una hora de visionat en DVD consumeix 12 megajoules i genera 0,71 kg de CO2. Aquí hi hauríem de sumar la petjada de carboni de la distribució física d’Amazon o el nostre viatge a la FNAC de torn.

Aquest és només un exemple de com la transformació digital beneficia a usuaris, organitzacions, societats i eventualment el planeta. I si bé aplicar-la té un cost, el cost de no fer-ho és molt superior. Crec que l’imperatiu digital es mereix un lloc a la nostra llista d’imperatius, a les regles que conformen la nostra ètica que podríem resumir en: 1) allò que és bo per la Terra va en primer lloc, 2) no agafis ni toquis res que no et pertanyi i 3) si ja en tens prou ho has de compartir. Aquests tres imperatius hipotètics de la transformació digital coincideixen casualment amb les tres úniques lleis dels Badtjala, els habitants indígenes de l’illa Australiana de Fraser, K’gari en el seu idioma, paradís en català.