Nadal. Temps de parents, d’àpats inacabables i de mòbil sota la taula. Alguns de vostès faran una setmana o deu dies de vacances. Els privilegiats afegiran aquests deu dies als altres deu que ja van fer en motiu dels ponts amb un resultat net de només deu dies treballats al desembre. Temps de posar-nos al dia de llibres, revistes, suplements, articles web, vídeos del TED, llistes d’Spotify, jocs de Playstation i de sèries. La vida pot ser meravellosa, almenys per uns dies.

Però podríem aconseguir que la vida fos meravellosa per sempre? Això és, podríem decidir a què dediquem el nostre temps de lleure i fins i tot quant temps volem dedicar a treballar i quant al lleure? Sembla que més aviat que tard això serà així però amb matisos.

El debat de si s’acaba la feina, en el sentit de que no ens caldrà treballar més per viure, ve de molt lluny. Fa molta gràcia saber que a la Grècia clàssica, Heró d’Alexandria ja coneixia els principis bàsics del motor de vapor i que el va arribar a fer servir per obrir les portes d’un temple. L’invent no va prosperar senzillament perquè la societat del segle I dC no estava preparada —de fet no necessitava— el vapor: mantenir un foc per convertir el vapor en treball és infinitament més car que fer-ho manualment, especialment si t’ho fa un esclau.

Vam haver d’esperar fins al segle XVIII a l’inici de la segona revolució industrial quan Watt van reinventar la màquina de vapor. Ned Ludd i els seus amics —els ludites— es van oposar de manera expeditiva a la mecanització del treball per por a que les màquines prenguessin la feina als humans, com així va ser. El que no sabien els antimaquinistes és que la industrialització acabaria creant més llocs de treball dels que destruiria. En general a cada revolució en el món del treball ha anat així.

Un cas paral·lel és el de Charles Babbage i la seva màquina anal·lítica del 1842, una màquina mecànica capaç de calcular qualsevol problema que se li plantegés. Babbage, com Llull, Pascal o Leibniz abans, havien construït mecanismes que pretenien ampliar el nostre intel·lecte de la mateixa manera que la màquina de vapor de Watt ampliava la nostra força.

Babbage es va arruïnar en diverses ocasions provant de construir la màquina que al final no va veure la llum per les limitacions de la tecnologia de l’època, però la seva feina va servir de referent per a matemàtics i enginyers que la van tenir com a objectiu. No va ser fins a cent anys després, quan la tecnologia electromecànica ja ho permetia, que Alan Turing aconseguiria construir la primera màquina universal, el primer ordinador.

I des de llavors tot ha anat tan ràpid com ha permès la llei de Moore —els ordinadors doblen la seva capacitat cada 18 mesos—, amb alguns efectes paradoxals. A les dècades dels 1970 i 1980 als EUA el creixement de la productivitat es va frenar coincidint amb el desplegament de les tecnologies de la informació, afectant més negativament els sectors que més s’havien informatitzat: “Pots veure l’era dels ordinadors per tot arreu excepte en les estadístiques de productivitat” en paraules de l’economista Robert Solow.

El 1995 Jeremy Rifkin al seu llibre “The End of Work” seguia les tesis de Solow i ja avisava de les conseqüències devastadores de les tecnologies de la informació en milions de llocs de treball en tots els sectors. Només una elit altament qualificada dedicada a la feina intel·lectual se’n beneficiaria.

Fins avui que s’han trobat Watt i Babagge, la robòtica i la intel·ligència artificial. Tenim algorismes i robots que superen les capacitats humanes però en camps del coneixement molt específics: el robot que solda a la SEAT és més precís que qualsevol treballador qualificat i el Deep Blue que va guanyar Kasparov l’any 1997 juga millor que qualsevol gran mestre d’escacs. Els humans no som tan bons com un robot però sabem fer més coses, els robots són molt bons en una sola cosa i nosaltres som raonablement dolents en moltes.

Amazon ha obert un supermercat a Seattle on no cal passar per caixa a l’hora de pagar. Sensors, càmeres i algorismes d’intel·ligència artificial saben en tot moment què portem a la bossa i en sortir per la porta ja ens ho carrega al compte d’Amazon. A McDonald’s ja fa anys que estudien un sistema de caixes robotitzades que substituiria “processos sense valor afegit” que és un eufemisme per dir que quan el salari mínim pugi per sobre el cost de manteniment d’un robot, tots al carrer. Una cosa similar els passarà als taxistes amb els cotxes sense conductor de Google, als transportistes amb els drones d’Amazon —van repartir fa quinze dies a Cambridge la primera comanda—, als soldats amb els robots de Boston Dynamics i als pilots de caça amb els drones de la CIA.

Veient el panorama la pregunta no és si un robot o un algorisme substituirà la nostra feina sinó quan ho farà. I és aquí on discrepo amb Rifkin, de que una elit altament qualificada es beneficiarà perquè la robotització només afectarà els treballs poc qualificats. Ens afectarà a tots i m’atreviria a dir que en alguns camps molt abans als llocs qualificats que a la resta. Fixem-nos en l’ensenyament. Llocs web d’e-learning com Coursera, Kahn Academy o TED-ED estan redefinint (substituint?) el lloc del professor. Si vostè està llegint aquest article i té llogat el seu intel·lecte a la seva empresa és molt probable que ja hi hagi un algorisme fent cua pel seu lloc de feina.

La robotització és a la nostra societat el que el vapor era a la Grècia clàssica, una curiositat que encara és massa cara per a que sigui productiva de manera generalitzada, però com en el cas del vapor arribarà un dia que serà més rendible deixar que les màquines treballin per nosaltres. Aquell dia serà Nadal tot l’any i haurem de triar si passem la tarda jugant a la Play o llegint un llibre. Ja hi podem començar a pensar perquè la solució no és fàcil, especialment si tens infinites coses per fer i tota la vida per davant.