Sabem que el futur no era com ens l’havíem imaginat perquè ja hi som. També sabem que el passat no és com ens l’han explicat perquè no hi érem. Però les tecnologies digitals, les que decideixen quines fotos d’Instagram, quina sèrie de Netflix o quin vídeo de gatets veurem —les que canvien el nostre futur immediat—, també poden canviar el nostre passat més remot. Benvinguts a les humanitats digitals.
John Fletcher va ser un autor teatral anglès d’èxit que va viure a cavall dels segles XVI i XVII. Coetani de Shakespeare, en va ocupar el lloc a la seva companyia teatral quan el bard va morir el 1616. Un estudi del segle XIX sobre l’obra Enric VIII, publicada el 1613, va detectar certes característiques de la manera d’escriure de Fletcher en algunes escenes; detalls com escriure ye enlloc de you o ‘em enlloc de them o l’addició de monosíl·labs com sir o still per arribar a la sisena síl·laba del vers, portaven la signatura de Fletcher. La conclusió dels acadèmics de l’època va ser que els dos dramaturgs i possiblement un tercer, Philip Massinger, havien col·laborat en l’escriptura de l’obra.
En canvi, el debat de qui va escriure exactament què i fins on va arribar la col·laboració entre els diferents autors ha continuat viu fins ben entrat el segle XXI, concretament fins el 30 d’octubre de 2019. Aquell dia, el professor Petr Plecháč de l’Acadèmia Txeca de Ciències de Praga publicava “Contribucions relatives de Shakespeare i Fletcher a Enric VIII: una anàlisi basada en les paraules més freqüents i els patrons rítmics més freqüents”.
Plecháč, especialitzat en Teoria de la Literatura i Lingüistica Matemàtica, demostra amb la seva publicació que Shakespeare i Fletcher van participar en la creació d’Enric VIII gairebé al 50% i en descarta Massinger. La novetat és que el seu estudi identifica no només quines escenes en va escriure cadascú, sinó que arriba a nivell dels versos individuals.
Per a esbrinar l’autoria de cada vers, Plecháč va utilitzar un sistema basat en aprenentatge màquina; una xarxa neuronal a qui va entrenar amb textos de Shakespeare, Fletcher i Massinger escrits en la mateixa època que Enric VIII (els autors canvien d’estil amb el temps). La xarxa va aprendre les paraules més utilitzades i els patrons rítmics de cadascun dels tres poetes i un cop entrenada va “llegir” Enric VIII per finalment classificar-ne tots i cadascun dels versos amb el resultat que ja sabem.
Plecháč va ser el primer humà en veure com una escena de Fletcher era acabada per Shakespeare, com el primer intervenia en escenes del segon i com Massinger no hi sortia. El primer humà, perquè abans que ell ja ho havia fet la xarxa neuronal, a qui podríem considerar el millor expert del món en literatura comparada aplicada als tres poetes. Al cap i a la fi els coneixements de Plecháč i el de tots els acadèmics que l’han precedit havien estat insuficients per esbrinar la veritat d’Enric VIII i han calgut els d’una d’una xarxa neuronal per treure’n el trellat. Segur? Parlem-ne.
La clau de volta de tot plegat la trobem en els noms de les especialitzacions de Plecháč: Teoria de la Literatura i Lingüistica Matemàtica; lletres i ciències, humanitats i tecnologia. El seu estudi és un exemple de l’aplicació de la tecnologia a les humanitats, el que coneixem com a humanitats digitals, una activitat acadèmica multidisciplinària a la intersecció de les tecnologies de la computació i les humanitats. Les humanitats digitals exploren les relacions bidireccionals entre humanitats i tecnologia; d’una banda l’aplicació de la tecnologia a la recerca en humanitats i de l’altra l’aplicació dels valors humanistes al desenvolupament i l’impacte de les tecnologies.
Un altre exemple d’aplicació de les humanitats digitals el trobem a la Universitat de Friburg a Alemanya on l’investigador Manuel Ruder va ser capaç d’entrenar una xarxa neuronal profunda per a reconèixer estils pictòrics. Entrenada amb obres de Kandinsky, Picasso, Matisse, Turner, Munch i Van Gogh, la xarxa és capaç d’extreure l’estil pictòric de cada artista i aplicar-lo a d’altres imatges. A Youtube hi trobeu un vídeo de demostració on s’hi veu entre altres una seqüència de la pel·lícula d’animació Ice Age transformada a l’estil de Van Gogh. El resultat impressiona.
Les humanitats són cada cop més importants en un món que és digital. No hi ha àrea de recerca ni activitat acadèmica que no depengui de les tecnologies de la computació i les humanitats no en són cap excepció.
És fàcil imaginar la xarxa neuronal de Ruder en una aplicació al mòbil on puguem copiar i enganxar estils artístics de tercers a les nostres fotos. Podeu provar una experiència similar amb l’aplicació gratuïta Prisma, que mitjançant també xarxes neuronals, transforma qualsevol foto del vostre mòbil a un estil pictòric d’entre 500 de disponibles.També és fàcil imaginar-nos l’adaptació de la xarxa neuronal de Plecháč al reconeixement dels elements més utilitzats i els patrons visuals de diferents artistes plàstics per identificar-ne l’estil i per discernir si una imatge és de l’autor creador de l’estil original o una foto creada a partir de la xarxa neuronal de Ruder.
Les humanitats són cada cop més importants en un món que és digital. No hi ha àrea de recerca ni activitat acadèmica que no depengui de les tecnologies de la computació i les humanitats no en són cap excepció. La xarxa neuronal de Plecháč no substitueix l’acadèmic, el millora, i els coneixements derivats del seu aprenentatge amplien els de l’expert. El millor expert del món en literatura comparada de Shakespeare, Fletcher i Massinger no és una xarxa neuronal sinó el conjunt que formen persona i ordinador. No és l’un o l’altre sinó l’un i l’altre. Auguro molta feina per als professionals de les humanitats digitals de cara al 2020.
