Una funció de teatre suspesa per les protestes del públic per culpa d’un virus, una fila d’excursionistes fent cua per fer-se un selfie al cim d’una muntanya i un arbre del que hi pengen mòbils enlloc de fruita. Postals del nostre temps que no sabem si hem vist a les xarxes socials o a “L’effondrement” (“El Col·lapse”, Filmin).

“L’effonderment” és una mini-sèrie francesa que retrata un present on les estructures polítiques, econòmiques i socials s’han esfondrat (d’aquí el nom). En aquest escenari despullat d’estructures externes de suport, els individus es veuen obligats a subsistir amb el que poden fer amb tecnologies rudimentàries; col·laboren i competeixen alhora, cercant la supervivència pròpia i la del grup. Estrenada al novembre abans de Covid, la sèrie consta de vuit episodis de vint minuts, cadascun narrat en un pla-seqüència en primera persona que situa l’espectador a dins de l’acció.

“L’effonderment” és la sèrie de l’any, de la temporada, de la pandèmia i de les que passarà la història. Junt amb “Black Mirror” i “Years and Years”, completa el podi de sèries que en la seva concepció eren de ciència ficció i que a l’hora de la seva emissió ja eren documentals costumistes. Alguna de les situacions quotidianes que ens presenta resulta especialment inquietant per l’efecte de déjà vu que ens produeix. I la culpa és de les xarxes, o de la seva absència.

La realitat que coneixem està feta —teixida— amb xarxes. La xarxa familiar ens dona seguretat i ens permet experimentar sabent que els errors son reversible en el que seria allò més semblant a un Control-Z físic. La xarxa escolar, composta per famílies, educadors i infants, és una xarxa social on informació, coneixement i experiències flueixen en tots els sentits. La feina no només és una paga a final de mes sinó que conforma una xarxa de coneixement i reconeixement que ens dona sentit de pertinença al grup. Les societats i les cultures, amb les seves normes, valors, aspiracions i mems són alhora xarxes i nodes d’una xarxa de xarxes que en diem civilització.

I com que la comprensió i la gestió de les xarxes és una tasca complexa hem creat al llarg dels mil·lenis tecnologies de la informació que ens hi ajuden. La parla, l’alfabet, l’àbac, l’escriptura, el llibre, el telègraf, internet o la intel·ligència artificial són tecnologies de propòsit general que per una banda ens simplifiquen la gestió de la complexitat i per l’altra possibiliten la creació d’estructures més complexes. Només cal repassar una mica la història per adonar-se que els grans salts qualitatius de la humanitat s’han produït coincidint amb l’emergència de tecnologies de la informació.

No totes les xarxes son sistemes complexos però sí que tots els sistemes complexos s’organitzen en xarxa. En una xarxa complexa les variables tenen interdependències horitzontals, temporals i diagonals entre elles: depenen de la resta, depenen del seu passat i del passat de la resta de variables. Si en toquen una, les toquen a totes. I això és el que ens ha passat, el que ens està passant.

La nostra complexitat es gestiona en xarxes, xarxes que en les circumstàncies actuals s’aguanten pels bits.

Nou mesos, entre confinaments de diferent intensitat i “nova normalitat”, és prou temps com perquè l’impacte de la pandèmia es comenci a notar en les diferents xarxes. La xarxa més propera, la família, ha quedat reduïda als pocs nodes del nucli familiar immediat, amb avis, tiets i cosins a distància de videotrucada. Les mesures de seguretat i els protocols aplicats als centres d’ensenyament han convertit els espais d’aprenentatge en unes xarxes molt magres on els estudiants només estan connectats amb els del grup de classe. La feina ja no és l’espai de reconeixement i pertinença que ans solia sinó una colla de connexions sense solució de continuïtat a representacions pixelades de persones en una pantalla.

En aquest entorn de despossessió sensorial, les xarxes socials digitals, com a tecnologies però sobre tot com a empreses, ho han tingut molt fàcil per conquerir els espais que hem anat deixant vacants per culpa de les restriccions físiques: els petons que no podem fer es converteixen en “m’agrada”, les felicitacions que no volem fer, en missatges de Whatsapp i les persones que no podem ser en perfils d’Instagram. 

La distopia que ens proposa “l’Effondrement” ocorre en un escenari sense xarxes, un escenari on el sistema s’ha col·lapsat en una nova normalitat desposseïda de família, d’escola, de feina, de societat i de les seves respectives xarxes: de les socials i de les digitals que ens ajuden a gestionar-les; una nova normalitat desposseïda de civilització.

És fonamentada la sensació de déjà vu que tenim en veure-la? Si i no. Sí perquè la pandèmia i les seves derivades estan tenint un impacte estructural sobre les xarxes que conformen la nostra civilitzaci, i no perquè, donant per bona la tesi de la sèrie de que la nostra civilització s’encara cap al col·lapse, les xarxes bàsiques bo i que minvades de múscul encara aguanten, incloses, i molt especialment, les digitals.

Tornem a les postals del principi. 

Les imatges del Teatro Real de Madrid on els espectadors de platea guardaven la distància de seguretat mentre que els de les localitats més econòmiques del galliner eren l’un sobre l’altre, s’han fet virals. La sonora protesta dels de dalt va fer que se suspengués la funció. El senzill algorisme del web de venda d’entrades va decidir qui mereixia estar segur i qui no en funció del preu de l’entrada.

També hem vist les imatges d’una fila interminable d’excursionistes fent cua a la Pica d’Estats per a fer-s’hi una selfie, uns excursionistes que davant la impossibilitat de passar un pont a Praga es van deixar portar pels algorismes de Google Maps i del Meteocat fins al voral de la carretera on van aparcar també en fila. 

I els mòbils que creixen als arbres de Chicago? Amazon permet els particulars treballar de repartidors ocasionals per encàrrec. Per minimitzar el temps dels lliuraments, l’algorisme assigna els encàrrecs als repartidors que estan més a prop i és per això que les cantonades dels centres de repartiment són plenes de cotxes esperant. Fins que algú es va adonar que podia hackejar l’algorisme fent-li creure que era encara més a prop, tant com l’arbre que hi ha davant la porta del centre de repartiment.

Si només ens fixem en les conseqüències, les tres postals podrien ben bé ser tres escenes de “l’Effondrement”. Si en canvi ens fixem en les causes, veurem que encara en som molt lluny, que la diferència entre la realitat i la sèrie —entre el vu i el déjà vu— és que les nostres xarxes socials físiques, les digitals i els algorismes que les gestionen, tot i aguantar-se pels bits, encara no s’han esfondrat.