Dia 31 de desembre del 2016. Xi Jinping al missatge de Cap d’Any anticipava que “la feina ben feta i l’esforç col·lectiu ens portaran molts més èxits el 2017”. De l’any que acabava en destacava “la primera posició mundial en el la llista de creixement”, i les mesures severes que havien desencoratjat el comportament indesitjable tant de “tigres” com de “mosques” en un esforç per purificar l’ecosistema polític i la conducta social. També citava un vell proverbi xinès que diu que “el món avança en un procés continu on allò nou substitueix allò vell”.
Darrera el bust parlant, a la prestatgeria ben visibles per a una audiència global, els llibres “The Master Algorithm” de Pedro Domingos i “Augmented: Life in the Smart Lane” de Brett King. El primer parla sobre com les societats canvien a cop d’algorisme i de com l’aprenentatge màquina i la intel·ligència artificial (IA) estan redefinint la ciència, la tecnologia, els negocis, la política i la guerra. El segon és un viatge al llarg dels darrers 250 d’innovació tecnològica explicada amb els cada cop més curts cicles de rellevància-obsolescència i alhora una elucubració de l’impacte de la IA en els futurs de les societats avançades, Skynet inclòs.
25 de setembre del 2018. Kai-Fu Lee, pioner en IA, capitalista de risc a Sinovation Ventures i ex-executiu d’Apple, Microsoft i Google, publica el llibre “China, Silicon Valley, and the New World Order”. Lee planteja un nou ordre mundial on la Xina es troba en la posició d’arrabassar la supremacia tecnològica global a Silicon Valley. Compara la cursa per la IA a una cursa armamentística entre les superpotències dels EUA i la Xina en un nou teatre d’operacions amb centre al Pacífic.
Lee destaca quatre aspectes que situen la Xina en una posició privilegiada per atènyer la supremacia tecnològica: 1) el compromís del govern de Xi Jinping amb el desenvolupament de la IA; 2) el nivell de poder computacional atès per la Xina que li permet l’entrenament de models d’aprenentatge profund; 3) l’agressiva cultura d’empreses emergents (startups) del país, que fa que les que sobreviuen siguin més competitives que les seves homòlogues nord-americanes; i 4) i fonamental, la poca regulació pel que fa a protecció de dades.
“Si les dades son el nou petroli, Xina és la nova Aràbia Saudí” afirma Lee al seu llibre, i ningú com el gegant asiàtic té la capacitat computacional i els pocs miraments a l’hora d’extraure’l, refinar-lo i explotar-lo. I si les dades son el petroli, les metadades són l’or. La diferència és tan subtil com important. Mentre nosaltres controlem quines dades produïm, les metadades no les podem controlar. Imaginem que vulgués deixar de generar dades de manera radical i decidís apagar el mòbil. Efectivament ningú no registraria la meva localització ni sentiria cap conversa ni podria espiar cap missatge —dades—, però els servidors del meu proveïdor registrarien el temps que he estat desconnectat —metadades—.
Posem per cas que al cap d’unes hores em torno a connectar des de la província xinesa de Xingiang i no truco ningú. No he generat conscientment cap dada però les metadades indiquen que he viatjat de Barcelona a Xingiang. De fet, l’estat xinès té les dades i metadades de tots els habitants uigurs que viuen a la regió autònoma que obté gràcies a les aplicacions espia que han de portar obligatòriament als seus mòbils. Spoiler: la CIA i la NSA fa el mateix amb els ciutadans nordamericans (llegiu “Vigilància permanent” d’Edward Snowden).
31 de desembre del 2019. Els clients de l’empresa canadenca Bluedot reben una notificació d’un brot de coronavirus a la ciutat xinesa de Wuhan. Bluedot té un sistema de monitoratge d’epidèmies que utilitza tècniques d’IA per extreure informació de publicacions en mitjans locals, forums de salut i blogs en més de 65 idiomes diferents. Un fet rellevant, segons explica el Dr. Kamran Kahn, CEO i fundador de Bluedot, és que no monitoren els mitjans socials perquè en consideren el contingut poc fiable. Creuant aquestes dades amb les de les connexions de l’aeroport de Wuhan, els seus sistemes d’IA van saber abans que ningú que el virus saltaria a Bangkok, Seoul, Taipei, i Tòquio en els dies següents al brot.
La xina té IA, superordinadors i les dades de tota la població però és incapaç de predir una grip. El problema amb la tecnologia no és el què; és el per a què.
L’estat xinès té accés a les dades i metadades de tots els habitants xinesos, disposa una potència de càlcul infintament superior a la d’una empresa privada i té els seus ciutadans permanentment vigilats per càmeres de seguretat i ordenats per un sistema de crèdit social. I malgrat tot ha estat una empresa privada canadenca monitorant informació pública qui ha detectat el brot de coronavirus.
Podria ser perquè el seu sistema de vigilància estava ocupat desencoratjant el comportament indesitjable tant de “tigres” com de “mosques” en un esforç per purificar l’ecosistema polític i la conducta social, especialment en províncies díscoles com Xinjiang i el Tibet, o potser perquè el canvi d’ordre mundial basat en una suposada supremacia en IA que ens explica Kai-Fu Lee és la propaganda de tota la vida. O potser tot.
Li Weinliang, l’oftalmòleg que en va descobrir el brot va ser silenciat per la policia i acusat de pertorbar la pau social. La pèssima gestió de la crisi per part de les autoritats ens ha deixat imatges del Primer Ministre Xijinping prenent-se la temperatura, portant una mascareta, visitant un hospital de Beijing i parlant per telèfon amb un metge de Wuhan, en un guió que sembla el de la sèrie ‘Chernobyl’. El món avança en un procés continu on allò nou no acaba de substituir allò vell.
