Amb la meitat de la població mundial connectada, el debat sobre la privadesa i en general sobre els drets digitals de les persones és més important que mai. Entenem poc quina petjada digital (i física) deixem i les conseqüències que se’n deriven. Actuem de manera conscient per protegir la nostra privadesa però sovint ignorem les conseqüències d’accions que considerem intranscendents.
Instagram, que és molt espavilat i sap que als catalans som de bosc, fa uns dies que em mostra publicitat d’aplicacions d’identificació de flora i fauna. L’aplicació Seek de la xarxa social iNaturalist encoratja els usuaris a fotografiar, etiquetar i compartir fotos de natura. Amb els milions de fotografies que els usuaris hi han compartit, iNaturalist ha desenvolupat algorismes d’intel·ligència artificial capaços d’identificar més de 30.000 espècies; el Shazaam de la natura.
Una altra d’aquestes aplicacions és eBird, de la xarxa social d’albiradors d’ocells homònima. Amb base a la Universitat de Cornell és el projecte científic participatiu de dades obertes més gran del món. Des del 2002 els més de 300.000 usuaris hi han contribuït amb més 600 milions d’albiraments a tot el món.
No sé quants lectors de La Vanguardia participen de manera activa en alguna d’aquestes xarxes, en canvi la majoria són entre els més de 1.000 milions d’usuaris d’Instagram que hi compartim fotos. També les de natura degudament etiquetades i geolocalitzades. El problema és que amb el noble objectiu d’apreciar la natura i fomentar-ne la preservació podem aconseguir justament allò contrari. Les xarxes socials i el seus algorismes de recomanació fan amb les fotos de natura el mateix que fan amb qualsevol tipus de contingut: fer-les arribar a qui més li interessen. I resulta que les més interessants són aquelles on hi surten espècies exòtiques, difícils d’albirar o directament protegides. I això fa que més gent s’hi interessi, les albiri i en comparteixi encara més fotos. Tot això sense sumar-hi els caçadors furtius que monitoren directament les xarxes socials especialitzades.
Quan publiquem a les xarxes hi hem d’aplicar la nostra intel·ligència, la natural, especialment amb la natura.
iNaturalist i eBird fa anys que ja no comparteixen de manera pública les geolocalitzacions d’espècies protegides i els seus algorismes d’intel·ligència artificial monitoren els eventuals riscos que la geolocalització pugui comportar a la natura. En canvi a les xarxes socials generalistes, a l’hora de compartir, etiquetar i geolocalitzar segons quines espècies i llocs a preservar, només hi ha una intel·ligència: la natural, la nostra.
Més d’hora que tard haurem de plantejar-nos una iniciativa global en favor dels drets digitals de plantes, bèsties i indrets, i crec que Catalunya, un país de boletaires on ningú no ha pujat mai una foto del cistell geolocalitzada està en una posició privilegiada per a liderar-la.
