“Però què són aquests pisos? Però que no us hi heu fixat? Però si són pisos que s’hi ha d’entrar en calçador, senyors. Però quines parets! En diuen parets mestres… aixòs… no home no, si cas seran mestres sense títol aquests”. La cita és de Joan Capri, del seu monòleg “La ciutat”. Se n’ha escrit molt sobre els monòlegs del Capri però mai no és prou. Un telèfon, un català gramaticalment i fonèticament genuí, castellanismes impecablement pronunciats i la seva capacitat de crear mems (abraci’m!, “esto es cine”) en serien alguns dels trets distintius.

També la seva vessant de cronista. Monòlegs com l’esmentat, el de “La guerra del 600” o “Ja tenim minyona” són alhora viatges en el temps i un retrat de la tecnocràcia i el “desarrollismo” de l’època. Capri és la veu del Mr. Hulot de Jacques Tati.

El concepte paret mestra sempre m’ha fet gràcia. Les parets mestres són parets exteriors o interiors que tenen una funció estructural i són necessàries per mantenir l’edifici dret. Eren la parets que no es podien tocar quan feies obres a casa (això és envà o és paret mestra?) i eren les que inexorablement els constructors de pisos del Capri aprimaven ja als anys 60 sense cap mena d’escrúpol. Dividir per multiplicar.

Avui Capri faria el monòleg “La ciutat digital” retratant el “desarrollismo” tecnològic actual.

Mig segle després, el monòleg de Joan Capri no només és vigent pel que fa a les parets mestres físiques, sinó que és perfectament aplicable a les digitals. Les parets mestres físiques conformen el nostre espai —casa—, determinen el nostre grup bombolla —família—, quins grups tenim al voltant —veïns—, quina és la nostra comunitat —edifici— i com es relaciona amb la del costat —parets mitgeres—. Les obertures, tancaments, disposició, gruix, material, etc. determinaran la quantitat i la qualitat de les nostres relacions intra i extra murs. L’analogia amb les parets mestres digitals és immediata.

Des que ens aixequem fins que anem a dormir parets mestres en forma d’algorismes són les que delimiten el nostre espai vital digital. Són l’Spotify que ens desperta amb el tema que ens ha seleccionat, Twitter que ens destaca continguts que ens resulten addictius, Instagram que ens recomana a qui seguir, Gmail que ens amaga correus que considera spam, Amazon que ens recomana un llibre i Netflix una pel·lícula. I com que moure bits és més fàcil (“i barato” com diu el Capri) que moure àtoms, aquestes parets mestres digitals no són fixes, aprenen del nostre comportament i se’ns amotllen; a nosaltres, al nostre grup bombolla i a la nostra comunitat. I nosaltres a elles.

El monòleg de “La ciutat” de Joan Capri el va enregistrar Discos Vergara l’any 1964. Tres anys més tard, parlant del mitjans de comunicació, Marshal McLuhan va dir allò de “Donem forma a les nostres eines i després les nostres eines ens donen forma a nosaltres“. Es referia a les parets mestres de l’època; a la premsa, a la ràdio i a la televisió. Avui McLuhan referiria la seva famosa cita als mitjans digitals i als seus algorismes i Capri faria el monòleg “La ciutat digital” retratant el “desarrollismo” tecnològic actual.