El concepte post-veritat va entrar a les nostres vides l’any passat en el context de les campanyes del referèndum pel Brexit i de les eleccions presidencials nordamericanes. El 2016 va veure com el terme passava de ser perifèric a ser d’ús generalitzat en els àmbits de la comunicació i la política. La gran quantitat d’aparicions en mitjans de comunicació massius i xarxes socials, va portar al Diccionari d’Oxford a considerar post-veritat com la paraula de l’any. La primera aparició del terme sembla que la podem situar l’any 1992 en un assaig del dramaturg Steve Tesich a la revista The Nation que versava sobre l’afer Iran-Contra i la primera Guerra del Golf. Tesich es lamentava del fet que “nosaltres, com a gent lliure que som, hem decidit lliurement que volem viure en un món de post-veritat”, un món on els fets són menys importants que els sentiments o les creences personals a l’hora de formar-nos una opinió sobre la realitat.

I la post-veritat ens va portar les fake news, així en anglès. O les* fake news* ens van portar la post-veritat, tant se val. En tot cas hem incorporat els termes al nostre lèxic i llurs conseqüències al nostre dia a dia, especialment a les xarxes socials. Dijous passat va aparèixer a Twitter una fotografia —real, no manipulada— on unes noies que portaven a l’esquena banderes de signe ben contrari caminant joliument per un carrer de “Barcelona”. Se’m va acudir preguntar sobre la data i l’autor de la foto, primer per saber-ne el context i segon per citar-ne l’autor. La discussió encara dura ara i m’han dit de tot els d’una banda i els de l’altra. L’únic que sé del cert és que qui l’havia penjat diu que l’ha rebut per Whatsapp d’un amic a qui un conegut d’un partit polític li havia enviat. La fotografia en qüestió apel·la directament als sentiments —les banderes ja ho tenen això— i és més fàcil compartir-la a les xarxes socials o enviar-la a tots els contactes de Whatsapp que verificar-ne l’autenticitat. Feu l’exercici de revisar la quantitat de fotos, vídeos i missatges d’un “amic mosso” (que sí, que sí, que aquest és cert) que heu compartit als vostres grups de Whatsapp i us adonareu que tots són versemblants, pocs són verificables i gairebé cap és verificat.

La funció de la imatge fotogràfica com a notari de la realitat està més qüestionada que mai. Si heu seguit la carrera del gran fotògraf Joan Fontcuberta (premi Hasselblad) això no us vindrà de nou. En Fontcuberta ha posat sempre en dubte que la fotografia hagi de carregar amb la funció notarial que li atribuïm. La seva obra juga amb la realitat, qüestiona les veritats fotogràfiques fins i tot les històriques i crea realitats versemblants mitjançant l’ús de tècniques fotogràfiques i informàtiques. El seu reportatge sobre un suposat cosmonauta soviètic caigut en desgràcia i esborrat de les fotos oficials —que va resultar ser ell mateix— va arribar a omplir tot un programa de Cuarto Milenio. I amb la càmera del mòbil, una senzilla aplicació d’edició de fotografia, Whatsapp i Twitter tots portem un petit Cuarto Milenio a la butxaca.

Però tot això està a punt de canviar… cap a pitjor. L’any passat els seguidors i fans del Julian Assange (encara no en tenia tants de catalans) es van preocupar per la seva manca d’aparicions públiques després de les eleccions presidencials nordamericanes. Una legió d’investigadors amateurs va córrer a analitzar les darreres fotos i aparicions en vídeo i a compartir les seves troballes al fòrum dedicat a l’afer r/WhereIsAssange a Reddit.com. El veredicte era contundent: qui vídeos havien estat generats o manipulats amb tècniques de generació d’imatges computaiconals (CGI); la mateixa tecnologia que serveix per a crear ficcions a partir de guions permet també crear guions a partir de realitats alternatives.

Amb els mòbils i l’edició digital la imatge fotogràfica ha deixat de ser el notari de la realitat. Ara li toca al vídeo.

Des del 2016 estem veient demostracions del resultats de la convergència entre intel·ligència artificial (AI) i la generació d’imatges computacionals (CGI). El ritme de desenvolupament és exponencial amb un potencial comunicatiu audiovisual de conseqüències imprevisibles que van més enllà de ‘tornar a la vida’ el Marlon Brando en un videojoc, el raper Tupac en una projecció en un concert en directe, o a princesa Leia a la pel·lícula Rogue One. El que ens porta al costat fosc. La tecnologia ja es prou madura com per a poder recrear la imatge i la veu de qualsevol persona de manera prou realista com per que no la puguem distingir de la realitat. Al SIGGRAPH d’aquest any el professor Ira Kemelmacher-Shlizerman va presentar un vídeo del Barack Obama on barrejava l’àudio d’una entrevista de l’ex-president amb les imatges d’un discurs seu televisat. L’Obama resultant semblava més creïble que l’original. Altres projectes similars aconsegueixen que un actor en temps real controli les expressions de la cara de Trump i li faci dir el que sigui. El mateix professor adverteix dels riscos de la utilització d’aquestes tècniques de manipulació audiovisual i afirma que és per això que no alliberen el codi que ho fa possible.

Però tots sabem que d’aquí a no res això serà una aplicació que portarem al mòbil i de la mateixa manera que Snapchat transforma la nostra cara en la d’una mona, ens podrem transformar en Donald Trump, Mariano Rajoy o Carles Puigdemont, fer-los dir el que vulguem segons la nostra post-veritat i enviar-ho a tots els nostres contactes. Cada Whatsapp un Vietnam.