Vivim envoltats d’algorismes que afecten el nostre comportament. Les notícies que ens arriben a Facebook, els vídeos que veiem a YouTube, la sèrie que mirem a Netflix, l’apartament d’Airbnb que lloguem per vacances o el restaurant on anem a sopar serien exemples de les decisions que els algorismes de recomanació prenen per nosaltres. En alguns cassos en som conscients, en d’altres ni ens ho imaginem, sovint preferim ignorar-ho, però en tots els casos no tenim ni la més remota idea de com funcionen.

Dimecres passat al programa de ràdio “El Món a RAC1”, vaig coincidir amb la Paula Gonu. Suposo que no sabeu de qui estic parlant. Jo no sabia qui era fins que em van dir que el Jordi Basté l’entrevistaria i vaig buscar el seu nom a Google. Resulta que Paula Gonu és una creadora de continguts a la xarxa. No li agrada el terme YouTuber tot i que ho és (té un canal amb més d’un milió seguidors, amb vídeos amb vora 5 milions de visualitzacions), és també una Instagrammer (1,6 milions de seguidors), una Tweetstar (75.000 seguidors) i és una marca amb botiga online. I segur que em deixo coses. Però el tema no és ella, sóc jo.

El moment màgic de l’entrevista va ser quan es va sorprendre que la coneguéssim; té molt interioritzat que els que recordem que al segon canal de la tele n’hi dèiem UHF, és impossible que sapiguem qui és si no és per via fills adolescents. Vaig haver d’admetre que era perquè m’havia preparat l’entrevista i que el primer que havia fet era buscar-la a Google. Però com pot ser que algú com jo que viu, treballa i estudia a la xarxa no conegués algú amb tanta presència i influència com la Paula? Per què no m’ha arribat mai ni un sol retuit d’un tuit seu? Com és que mai no m’ha aparegut un vídeo seu entre els recomanats? No sóc jo, és l’algorisme.

Els sistemes de recomanació dels diferents proveïdors de continguts a la xarxa ens coneixen molt bé —tant a mi com a la Paula— i han decidit posar-nos en bombolles separades. Saben perfectament que un vídeo que començi per “Hola gente guapa” i on hi surti una noia ballant reggaetón no és per mi. En canvi saben fer-lo arribar als gairebé cinc milions d’usuaris que l’han vist a YouTube. El mateix sistema funciona a la resta de plataformes i el seu èxit depèn del grau d’encert dels seus algorismes. El 70% del contingut que consumim a Netflix ve per les recomanacions que ens fa d’acord amb el nostre patró de visionat i contràriament al que puguem pensar, al nostre mur de Facebook no hi ha tot el que publiquen els nostres ‘amics’ sinó que només hi apareix una selecció del que el seu algorisme creu que ens pot interessar més.

L’any 2015, investigadors de la University of llinois, de la California State University i de la Michigan University van fer un estudi amb usuaris de Facebook i es van sorprendre en descobrir que el 62,5% desconeixia l’existència d’un algorisme de selecció de notícies que decidia què es mostrava al seu mur. Els investigadors van desenvolupar un altre algorisme que, aquest sí, mostrava tot el que els seus contactes hi publicaven. Els participants es van sentir molestos en saber que hi havia missatges i publicacions d’amics propers i familiars que no apareixien normalment al seu mur. Fins llavors, la percepció subjectiva dels participants en aquests casos era que els seus contactes els havien exclòs de les seves activitats.

L’algorisme de Facebook utilitza més de 100.000 factors diferents a l’hora d’escollir el millor contingut entre l’enorme quantitat d’informació que entre tots hi aboquem: tipus de contingut, reaccions dels nostres contactes, converses més freqüents, etc. Tenim idees de com ho fa però ningú no ho sap del cert, el mateix que passa amb el Page Rank (l’algorisme de classificació de pàgines web de Google) amb el recomanador de vídeos de YouTube o amb el motor de Netflix.

Són omnipresents, opacs i invisibles. No sabem com funcionen però controlen la nostra vida.

Aquest darrer algorisme ha estat protagonista el mes passat de dues notícies que podrien ser el guió d’un episodi de Black Mirror. La primera va ser a causa d’un tuit on Netflix deia: “A les 53 persones que han vist A Christmas Prince cada dia dels darrers 18: que us fa mal?”. Un tuit orwellià que demostra quant sap l’algorisme de Netflix sobre els nostres hàbits de consum. L’altra la feia pública al web Reddit l’usuari anònim King_Salamander_, un estudiant que es va passar l’estiu enganxat a Netflix. Explica que va veure les nou temporades de la sèrie The Office en menys de deu dies i quina no va ser la seva sorpresa en rebre un correu electrònic on li deiein que havien notat un patró de visionat estrany i li preguntaven si estava bé. Comenta que al principi es va espantar, però al final el va fer sentir bé que algú es prengués la molèstia d’enviar-li un correu preocupant-se per la seva salut mental. Segurament el correu de Netflix li va fer un favor.

El fet que els algorismes controlin i condicionin la nostra vida no és nou: si heu demanat mai un crèdit o heu signat un préstec hipotecari, tota la vostra vida ha passat per un algorisme financer que finalment ha decidit si us el concedien i en quines condicions, cada cop que aneu a votar hi ha un algorisme anomenat llei d’Hondt que transforma vots en escons i el que determina si un arròs és una paella valenciana o un arròs amb coses és un algorisme que anomenem recepta de cuina. La diferència és que actualment els algorismes a banda de ser omnipresents i opacs són també invisibles als ulls. Essencials, que diria el Petit Príncep.