El gener del 2018 els científics encarregats del manteniment del “Rellotge de la fi del món” el van avançar mig minut, deixant-lo a dos de l’hora fatídica. Ho van justificar per la “lamentable” incapacitat dels líders mundials a l’hora d’adreçar les amenaces existencials de la guerra nuclear i de l’emergència climàtica. El gener del 2019 van advertir que la “nova anormalitat” era insostenible i extremadament perillosa per culpa d’una nova amenaça que tenia el potencial de destruir la nostra civilització: “la manipulació de fets, les fake news i l’excés d’informació”.

Des de l’any 1947, el “Bulletin of the Atomic Scienists” manté a l’hora el “Rellotge de la fi del món”, una metàfora visual de la probabilitat d’ocurrència d’una catàstrofe global i alhora un advertiment del potencial destructor de l’aplicació de tecnologies disruptives que no comprenem prou bé.

Segons els custodis del rellotge, la “nova anormalitat” la vam atènyer en el moment en què els fets van esdevenir indistingibles de la ficció en un entorn mediàtic, polític i social de decadència de la veritat. Aquesta anormalitat soscava les nostra capacitat de presa de decisions i ens impedeix trobar solucions enraonades als grans problemes de la humanitat. El concepte de decadència de la veritat és una adaptació lliure de l’original anglès de “Truth Decay” encunyat per Jennifer Kavanagh i Michael D. Rich el 2018. Dic lliure perquè segons la connotació que li vulguem donar també podríem traduir “Decay” com a “deteriorament” o “corrupció” (en el sentit orgànic del terme) i fins i tot com a “necrosi”. 

A la base de la decadència de la veritat hi ha un ecosistema tecnològic i mediàtic massa complex de gestionar per a les persones humanes. La influència d’internet en tots els àmbits; l’auge dels mitjans socials; la competició despietada de les grans plataformes per la nostra atenció; el paper dels algorismes de recomanació i filtratge; i el volum, la velocitat i la multiplicitat de formats d’informació fan que l’ecosistema resultant escapi a tota comprensió humana. 

A les competències de l’alfabetització digital hi hem d’afegir les d’analitzar, reflectir i actuar en conseqüència.

Per a poder prendre decisions informades en un entorn d’aquesta complexitat calen moltes competències que no són precisament fàcils d’adquirir: la capacitat d’avaluar les fonts, sintetitzar diferents relats per evitar biaixos, saber posar la informació en context i aplicar l’ètica en la creació i distribució de continguts. Com més gran és l’escletxa entre les demandes d’aquest complex ecosistema tecno-mediàtic i les competències dels individus, més vulnerable és la seva societat a la manipulació, a la desinformació i a la propaganda.

El decalatge entre els fets i les seves interpretacions, la relativització de les dades factuals, la confusió interessada de fets i opinions, la preponderància de l’opinió per damunt de les dades i la disminució de la confiança en fonts d’informació tradicionalment fiables condueix invariablement a la desconfiança en la ciència, l’erosió del discurs cívic, a la paràl·lisi política i a la desvinculació de la ciutadania dels fòrums autoritzats de debat. En trobem exemples a les tertúlies de ràdio i tele, a les discussions de Twitter, als debats parlamentaris, als governs de coalició i a les teories de la conspiració. La “nova anormalitat” era això.

No estic segur en quin nivell de descomposició de la veritat ens trobem avui, però el que sé del cert és que si volem evitar-ne la necrosi necessitem reduir l’escletxa que hi ha entre les demandes del nostre sistema tecno-mediàtic i les nostres competències. Com que no preveig que la primera variable disminueixi —ans al contrari— necessitem desenvolupar mecanismes per a dotar de competències l’usuari mitjà; procurar-li —procurar-nos— una alfabetització mediàtica.

A les competències de l’alfabetització digital —accedir, avaluar i crear informació digital multimèdia— els hem d’afegir les d’analitzar, reflectir i actuar en conseqüència; d’un utilitarisme mediàtic hem de passar efectivament a un escepticisme empíric. Ens cal una alfabetització mediàtica que converteixi el procés de consum d’informació en un procés actiu i crític, i el de producció en un de reflexiu, ètic i responsable. Apliqueu-ho a la publicitat, els informatius, les sèries i els videojocs. Apliqueu-vos ho a les xares socials, a les aplicacions de mòbil gratuïtes i als missatges de Whatsapp.

També, o especialment, als mitjans els cal una alfabetització mediàtica. Que sigui notícia que les principals cadenes nord-americanes tallin el discurs de Trump en aplicació de l’escepticisme empíric és preocupant, no pel tall en si sinó pel fet que sigui notícia. El mateix podem dir de l’etiquetatge tardà dels seus tuits i publicacions a Facebook com a informació enganyosa.

La UE recomana als estats membres la inclusió transversal de l’alfabetització digital als seus currículums d’ensenyament. Sembla un tòpic però el país lider a Europa segons el darrer rànquing de l’Índex d’Alfabetització Mediàtica de l’Open Society Institute és Finlàndia. Li segueixen els sospitosos habituals de Dinamarca, els Països Baixos, Suècia i Estònia. En tots aquests països la canalla segueix programes d’alfabetització mediàtica a l’escola on se’ls fomenta l’esperit critic envers la informació. Tanquen la llista de 35 països, Macedònia, Turquia, Albània, Bòsnia-Herzegovina i Montenegro. Els primers són els que més resiliència tenen a la la desinformació mentre que aquests darrers són extremadament vulnerables a la manipulació mediàtica. Espanya va passar de la 14ena posició del 2018 a la 16ena actual. Necessita millorar.

Països com França, Alemanya, i Espanya tenen o preparen mecanismes legals per a lluitar contra la manipulació mediàtica, l’equivalent de provar de tancar l’escletxa tecno-mediàtica per la via de reduïr-ne la complexitat. És una possible solució que nogensmenys pot degenerar massa fàcilment en formes de supressió de la llibertat d’expressió i en última instància en censura. Si bé és cert que la regulació és necessària, els estudis i els rànquings de països demostren que la via més efectiva per tancar l’escletxa és l’educació.

En paraules del president del Consell Europeu d’Investigació Jean-Pierre Bourguignon: “Hem d’abordar aquest tema mitjançant una millora de l’alfabetització mediàtica, i és tasca dels nostres educadors i de la societat en general ensenyar la canalla a utilitzar el dubte de manera intel·ligent i entendre que la incertesa es pot quantificar i mesurar”. 

Aquesta canalla seran els que de grans tindran les competències per endarrerir les busques del “Rellotge de la fi del món”.