“Esto no es Jamaica, esto es el Llobregat”. Així comença el tema “Vacaciones en el Prat” del grup català de ska-oi dels 80 Decibelios. Inclòs al disc de 1986 del mateix nom, el tema resulta avui curiosament premonitori: trenta quatre anys després, la majoria farem vacances més a prop del Llobregat que del Carib.

Hi va haver una època en què la gent viatjava per sortir a les revistes i no a Instagram. Eren temps en què només un grup reduït podia permetre’s el luxe d’agafar un jet per volar a l’altra punta de món per a socialitzar. D’aquí el nom de Jet Set. Els noms propis de l’època son Jacqeline Kennedy, Pan Am i TWA. Les destinacions: Acapulco, Nassau, St. Tropez, Capri, Portofino i Mikonos.

La millora dels processos de producció d’avions, la disponibilitat de fuels més eficients i la digitalització del procés de compra de bitllets via una incipient web, va portar a mitjan dels 90 a l’eclosió dels operadors d’aviació de baix cost. La compra via web dels bitllets permetia una política elàstica de preus d’acord amb l’oferta i la demanda. Les aerolínies de baix cost van ser pioneres en l’aplicació de l’oficina sense papers per una banda, i de l’oficina sense oficinistes per l’altra. L’èxit del model rau en què el viatger només veu un preu final molt atractiu mentre ignora la feina extra que ha (i haurà) de fer. Aquest biaix cognitiu es coneix com a efecte IKEA. Els noms propis de l’època son Michael O’Leary, Easyjet, Vueling i Ryanair. Les destinacions: Amsterdam, Dublin, Reus, París i Londres.

La progressiva digitalització de les aerolínies, l’estandardització de formats i la web programable fan que als voltants dels 2000 sorgeixin agregadors d’ofertes, comparadors de preus i cercadors combinats que faciliten encara més l’accés i la creació de tot tipus d’ofertes de viatge. Els noms propis deixen de ser les aerolínies i passen a ser URL com Atrápalo.com, Kayak.com, eDreams.es o TripAdvisor.com. Les destinacions: tot el planeta. La massificació era només qüestió de bits.

A mitjan 2000, amb l’arribada de l’iPhone, Steve Jobs ens va posar a tots un ordinador, una càmera, un GPS i una munió de sensors a la butxaca. Els noms propis de l’època van passar a ser apps: Google Maps, un mapa infinit; Instagram, un catàleg de destinacions infinit; i Airbnb una oferta d’allotjament infinita. Les destinacions? Qualsevol lloc on fer-se una selfie. L’efecte IKEA elevat a l’enèsima potència.

Deia el consultor de turisme Josep Chias al llibre homònim que el turisme és el negoci de la felicitat, una felicitat que depassa el moment de l’experiència en sí i que amb el temps millora. El turisme es diferencia d’altres sectors productius és que els béns que explota —una platja, un passeig o una vista— no li pertanyen. La seva gestió és molt més semblant a la d’un prat comunal que a la d’un negoci de serveis: si al prat hi pasturen les vaques justes faran llet, si en són massa es moriran de gana i el prat es convertirà en un erm.

L’acumulat de tots aquests efectes ha portat al turisme a ser una de les indústries més puixants. El seu valor a nivell global era a principis del 2020 de 700 mil milions de dòlars, amb una de cada deu feines al món que en depenia. El 1960, quan només viatjava la Jet Set, les aerolínies van portar 25 milions de viatgers, el 2019 en van ser 4.543 milions. L’any passat Venècia en va rebre 25 milions de turistes, Amsterdam 19 milions i Barcelona 30 milions. A Catalunya el turisme representa un 12% del PIB, a Espanya un 15%, a la UE un 10% i globalment un 10,3%.

Tot això per culpa d’internet? Per culpa de Steve Jobs i de Mark Zuckerberg? Sí i no. Sí perquè internet és present en tots els estadis d’un viatge: en l’elecció del destí (Instagram), en la compra del bitllet (Kayak), en els trasllats (Uber), en l’estada (Airbnb) i en les recomanacions (TripAdvisor). Internet democratitza l’accés a les experiències presencials de la mateixa manera que ho fa amb les digitals, i com en les digitals ens en canvia els hàbits. En paraules del l’activista i CEO de “Responsible Travel” Justin Francis: “Fa setanta-cinc anys, el turisme anava d’experiències. Ara va de fotografia, xarxes socials i de crear una marca personal. Per a molta gent, les fotos que fa en un viatge són més importants que l’experiència”.

La culpa sembla que va repartida.

Per mirar d’esbrinar la nostra responsabilitat individual feu-vos la següent pregunta: sabent que en tornar d’unes vacances a l’altra punta de món se us esborraran les fotos del mòbil i els records del cervell, elegiríeu el mateix destí? La pregunta la formula el psicòleg i Nobel d’economia Daniel Kahneman al seu llibre “Thinking, Fast and Slow” en un paràgraf que porta per nom “Vacances amnèsiques”, on argumenta que la necessitat d’acumular records d’una experiència passa per damunt de l’experiència en sí. Això explicaria les cues interminables en llocs emblemàtics per fer-s’hi una selfie o l’estar més pendent d’enregistrar una cançó en un concert que de gaudir-la.

Una possible solució tecnològica passaria en incloure criteris d’ètica els algorismes de recomanació per a que tinguin en compte objectius que vagin més enllà de maximitzar el nombre d’impactes i el de beneficis, algorismes que a banda d’engreixar la vaca pròpia mirin per la supervivència del ramat i la del prat. En paraules del bitòleg Benjamí Villoslada: “Els problemes del programari no s’arreglen suprimint-lo, s’arreglen amb més programari”.

A la pregunta de Khaneman, la majoria de la gent respon que canviaria de destí si no en podés acumular els records, escollint a canvi una destinació coneguda, més propera i on recorden haver-hi estat feliços abans. Els noms propis de l’època Covid són Zoom, Teams i Jitsi; les destinacions, Sant Miquel del Fai, Aigüestortes, La Vall Fosca i el Prat de Llobregat.