Un divendres a la tarda. Agafo la línia 1 de la RENFE a Plaça Catalunya per anar cap a casa i me n’adono que hi ha poca gent. Estrany, penso. Pujo i em puc asseure. Més estrany encara. Ha passat alguna cosa i no me n’he assabentat, segur. A la bossa hi porto el portàtil i el llibre “Turing, Pioner of the information age” del professor de filosofia Jack Copeland expert en la figura d’Alan Turing i autor de nombrosos llibres sobre computació.
Alan Turing va ser un brillant matemàtic anglès que va treballar amb l’equip que va desxifrar el codi secret de les comunicacions alemanyes a la Segona Guerra Mundial. És conegut mundialment per això i pel test de Turing —una màquina supera el test de Turing si en una conversa amb un humà aquest no és capaç de saber que és una màquina—, i no tant per la màquina de Turing que va descriure l’any 1936.
Una màquina de Turing és una màquina abstracta —un model matemàtic— que només té un capçal que pot moure’s a una posició determinada d’una cinta infinita, llegir el que hi ha escrit o escriure-hi un valor. Es pot demostrar matemàticament que qualsevol problema que pot resoldre un ordinador actual també el pot resoldre una màquina de Turing. Alan Turing és considerat el pare la informàtica i de la intel·ligència artificial.
Assegut còmodament i amb el llibre a la mà trec un moment la meva màqina de Turing de la butxaca per veure què ha passat al món abans de posar-me a llegir. Twitter no va. Tanco l’aplicació, desconecto el 4G, vaig a la web… res, està mort. Ho provo més tard. Res. A cada intent frustrat puja el neguit. Davant meu un noi dels de gorra girada refresca compulsivament el seu Twitter amb l’esperança de que connecti. Res, és d’ells. Em poso a llegir el llibre i m’autoenganyo dient que millor, que llegiré més tranquil per, com el noi de la gorra, em passo l’estona comprovant si Twitter torna.
Fora Twitter. Arribo a casa amb la idea de recuperar el darrer Polònia —els comentaris en directe a Twitter el deixaven pels núvols—. Poso TV3 a la carta a la Playstation i altre cop res. Surto i torno a entrar, apago i encenc i res. Spotify tampoc no va i tot el que em sap dir la Play és que revisi les DNS. Reviso cables, apago i encenc, router, Playstation, un cop, dos cops… res. Tinc ganes de queixar-me però no tinc Twitter. Acabo queixant-me a Facebook que és el que es fa —el jovent a Snapchat— quan Twitter no va. Un cop dins me n’assabento que hi ha hagut un atac de DDoS a un proveïdor de DNS nordamericà que donava servei a Amazon, Airbnb, Spotify, Twitter, New York Times, Paypal, Playstation Network, Ubisoft entre altres. Era un tast de l’apocalipsi, que serà digital o no serà.
Tanco el llibre mentre penso el meu tuit graciós sobre el tema, segurament alguna cosa amb l’etiqueta #SaMataoTwitter.
Finalment accepto la derrota i continuo llegint el llibre on l’havia deixat. Enganxa. El professor Copeland explica que tot el que faci clic, tap o plop li devem en gran part a Turing, i que no hi ha cap aspecte de la societat de la informació moderna on ell no hi hagi tingut un impacte. Fascinant.
Una hora i cinquanta pàgines més tard torna Twitter i finalment tinc informació en directe del què ha passat i de l’estat dels serveis afectats. El neguit es torna felicitat quan llegeixo els tuits sobre l’atac —n’hi ha de molt bons— dels que com jo s’han tret el neguit de sobre. El que em fa més gràcia és el de la policia Silvia Barrera (@sbarrera0) que diu que “Para los no técnicos. Un ataque DDoS en la Red es lo mismo que le sucede al Corte Inglés en la apertura de puertas el primer día de rebajas”.
