Té la seva gràcia que de fa uns dies a Twitter es torni a parlar de Mastodon, un anti-Twitter de l’any 2016. A primera vista, Mastodon és un calc de Twitter: publicar text, foto o vídeo, seguir usuaris, etiquetes, mencions i bloquejar usuaris. El nom triat per a les actualitzacions, “Toot”, fa referència al soroll de la trompa i és l’equivalent al “Tweet” dels ocells (amb “Retoot” no s’hi han atrevit i ho han deixat en “Boost”).
Les similituds amb Twitter acaben aquí. La primera gran diferència és la longitud dels Toots que és de 500 caràcters envers els 280 de la xarxa de l’ocellet. No és trivial: 500 caràcters fomenten canvis d’impressions més matisats que els 140 inicials de Twitter o els 280 actuals. A Mastodon no s’hi permet ni l’insult ni el trolleig que en comporten l’expulsió automàtica.
L’altra gran diferència és que les línies de temps de Mastodon són en estricte ordre cronològic invers; no hi ha algorismes que en determinin la rellevància d’acord amb criteris obscurs ni Toots patrocinats. Eugen Rochko, el seu creador, escrivia l’any passat: “No m’interessen els inversors, la monetització, la publicitat ni res de tot això”. Mastodon és Twitter com ans solia.
Però allò essencial, com sempre, és invisible als ulls. Mastodon és lliure i descentralitzada: qualsevol se’n pot baixar el codi i insal·lar-lo al seu ordinador ajudant així a descentralitzar la xarxa. El resultat és que les dades no es guarden en els servidors propietat d’una empresa que els explota d’acord amb els interessos del seus inversors, sinó que les dades queden en propietat dels usuaris; la dada pel qui la genera.
La filosofia que hi ha al darrera Mastodon és la del codi obert i la del disseny ètic: “de la gent, per a la gent i sota el control de la gent”, la mateixa que hi ha al darerra de projectes com la Wikipedia, el sistema operatiu Linux, el navegador Firefox o el gestor de continguts WordPress.
Internet està trencada i ho hem fet entre tots. Mastodon és la pregunta incòmoda de la qual ja en sabem la resposta.
I si aquests projectes no només funcionen sinó que tenen en conjunt una adopció majoritària, podria passar el mateix amb Mastodon? És una mala setmana per fer-se aquesta pregunta, després que Path, el darrer anti-Facebook seguís les passes d’Ello i anunciés també el tancament definitiu.
Mastodon és una versió utòpica de Twitter, on els usuaris són propietaris de les seves dades, de les seves línies de temps, on no hi ha publicitat ni trolls; un salt en el temps a quan la web era lliure i oberta, i teníem vint anys menys. Dit d’una altra manera, Twitter i la resta de xarxes socials són la versió distòpica de la web que ens va llegar Tim Berners-Lee. Potser que Mastodon no en sigui la resposta, però el que és segur és que planteja la pregunta incòmoda que no ens atrevim a formular. Mastodon és en realitat és l’elefant a la sala.
