El Xavier Ferràs parlava la setmana passada en aquesta mateixa pàgina de com hauria de ser el perfil del nou tecnomànager. Deia: “Haurà de disposar de fortes dosis de creativitat, (…) inventar escenaris futurs, (…) desplegar empatia per situar-se al lloc del consumidor i gestionar projectes cada cop més híbrids i complexos amb fortes dosis de tecnologia.”

Amb tota la humilitat del món voldria continuar el seu article, posant el focus en l’entorn del tecnomnager, en els escenaris futurs que haurà d’inventar, en com seran els seus equips, en què hi ha més enllà dels canvis incrementals —tecnològics, organitzatius— per acabar complementant el seu perfil.

Ens trobem en un entorn que entre tots en convingut a anomenar 4a Revolució Industrial, una revolució d’abast i profunditat mai vistos fins ara, que afecta a persones, organitzacions i institucions, i on el ritme d’adopció de la tecnologia és exponencial. És una revolució que s’assenta sobre la digital dels ans 1960 i que te lloc en la intersecció dels àtoms, els bits i els gens. Una innovació en algun d’aquests àmbits es propaga a la resta.

Un exemple recent el trobem en l’edició commemorativa de l’àlbum Mezzanine del grup de trip-hop Massive Attack en motiu del 20è aniversari de la seva publicació. Amb tecnologia de l’Escola Federal Politècnica de Zurich, l’àudio de l’àlbum ha estat codificat com a informació genètica en mol·lècules d’ADN. Un total de 920.000 fils d’ADN s’han emmagatzemat en 5.000 boletes de vidre de nanòmetres de diàmetre: a diferència d’altres suports l’àlbum serà llegible durant un milió d’anys i a partir de l’original es poden fer trilions de còpies a un cost molt baix.

La revolució digital dels 1960 s’assenta en la segona revolució industrial, la de principis del segle XX, la de l’automatització, l’especialització i la de la cadena de producció. I descompondre problemes complexos en una cadena de problemes més senzills, automatitzar-los i especialitzar-se en la seva resolució és el que saben fer bé els ordinadors. De fet és la única cosa que saben fer. Això té un impacte en la feina del tecnomànager que veu augmentades les seves capacitats de presa de decisions i de creativitat amb ordinadors, robots, algorismes, intel·ligència artificial i aprenentatge màquina. Les tecnologies digitals el fan més productiu i més indispensable. Almenys de moment.

Pel que fa al seu equip la cosa es complica una mica més. Tradicionalment el tecnomànager ha gestionat treballadors que fan feines intel·lectuals repetitives puntualment creatives (caps de departament), treballadors que fan tasques manuals repetitives (comptables) i treballadors que fan tasques que requereixen adaptació a l’entorn (instal·ladors). Els treballadors del primer grup i del segon tenen la competència directa d’algorismes i robots. No només les tecnologies no potencien les seves capacitats sinó que els en resten: quan una feina repetitiva d’un treballador és substituïda per una màquina i el treballador es limita a controlar-la, aquest perd automàticament valor i passa a ser més prescindible.

En canvi, el tercer grup, el dels treballadors que basen la seva feina en l’adaptació a situacions canviants de l’entorn, no es veu directament afectat per les tecnologies digitals. La feina d’un instal·lador, d’un manyà, d’un jardiner o d’un collidor de fruita és difícilment automatitzable. Tots treballen en condicions de llum variable, en espais diversos i fan tasques on la presa de decisions basades en situacions canviants i informació incomplerta és constant. I en aquestes condicions robots i algorismes són poc eficients. Aquest col·lectiu potser no veu la productivitat augmentada gràcies a la tecnologia com el tecnomànager, però tampoc no l’amenaça en substituir-lo. L’impacte de la tecnologia en aquests tipus de feines és indirecta via els treballadors desplaçats per la tecnologia —els que feien tasques repetitives— ja que entren a competir directament en aquesta categoria. La tecnologia crea demanda per la part superior i inferior del mercat de treball deixant-lo en forma de rellotge de sorra. Qui no pot aguantar a l’elit directiva creativa on els salaris són alts, cau a la base de treballs manuals no repetitius on els salaris van a la baixa. És el que es coneix com la polarització de la feina.

L’article del Xavier Ferràs acabava amb: “El tecnomànager haurà de ser capaç de conceptualitzar nous escenaris, comunicar-los amb convicció i convèncer els seus equips i les seves organitzacions que la transformació tecnològica va molt més enllà dels simples retocs, de les millores incrementals i de la reenginyeria de processos”.

El tecnomànager es tobarà amb equips híbrids d’humans i robots, equips en forma de rellotge de sorra amb robots i algorismes a la part central, prima però hipereficient, i humans ocupant un cim i una base poc eficients però insubstituïbles. Haurà de prendre decisions creatives sobre la substitució de treballadors, la optimització de processos i la transformació de l’entorn. En la mesura que l’entorn sigui canviant, variable i impredible el factor humà continuarà essent essencial, en entorns estables, invariables i predibles ho serà el factor tecnològic.

El tecnomànager haurà d’imaginar, crear, prendre i comunicar decisions basades en coneixements que no va adquirir ni a les escoles de negocis ni a la seva primera feina a Goldman Sachs, Morgan Stanley o PWC; Google, Apple, Microsoft o Amazon en el cas dels més joves. Al costat de les seves necessàries —però alhora fàcilment automatitzables— capacitats basades en les STEM (Science, Technology, Engineering, Mathematics) el tecnomànager hi necessitarà una A d’arts, necessitarà STEAM. Podria començar repassant les set arts liberals del món clàssic —la gramàtica, dialèctica, retòrica, aritmètica, geometria, astronomia i música— si no vol anar lliscant inexorablement cap a la part estreta del rellotge de sorra.