No fa massa, al país d’On-no-es-pon-mai-el-sol hi vivia un ocellet blau que piulava lliure i feliç en el seu arbre. L’ocellet, de refilada encisadora, era màgic: tot aquell qui el veiés, el sentiria piular per sempre més, fos on fos. Això era molt pràctic, perquè quan algú tenia una bona nova, la hi deia a l’ocellet blau que la refilava per a tothom. Quan la gent el sentia, sovint li responia amb missatges d’alegria i felicitat, que l’ocell refilava. I això feia feliç la gent.
La notícia de l’existència d’un ocellet blau amb poders màgics va córrer a dins i fora del país. Un deien que era un bé de Déu i d’altres que no podia ser que existís un ocell així. Cada cop n’eren més els que el volien veure i els que en sentien les seves piuladisses. L’ocellet blau va començar a refilar noves d’escriptors, biciclistes, perruqueres, pintors, mestres, encofradors, metgesses, periodistes, científiques i maquilladors. I això feia encara més feliç la gent, més feliç i més sàvia.
L’ocellet blau es va fer encara més conegut i la seva fama va arribar a oïdes de futbolistes, cantants i actors que van veure en la bellesa de sos refilets una via per atraure més seguidors. Empresaris, publicistes i banquers van trobar en l’ocellet blau la manera de vendre llurs productes als seguidors dels famosos. Malgrat tot, la gent encara era feliç.
Els darrers en arribar van ser els polítics. Maldaven per enviar més missatges que llurs adversaris, eren més sorollosos i els era igual si eren falsos o si feien infeliç la gent. Els habitants d’On-no-es-pon-mai-el-sol, aclaparats pel guirigall en què s’havia convertit la piuladissa, ja no distingien les veritats de les mentides ni les persones dels bots ni els quarts de les hores.
El fons voltor de Paul Singer, un magnat donant de Trump, vol menjar-se l’ocell de Twitter. Una faula del segle XXI.
Un dia va arribar a l’arbre una àliga americana de cap blanc (Haliaeetus leucocephalus). Al principi l’ocellet blau estava molt content perquè li feia companyia i seva presència feia venir més gent a l’arbre. L’àliga també li portava menjar —tant com volia i de la millor qualitat— a canvi de que fes passar les seves noves abans que les d’altres rapinyaires. L’àliga cridava tant i tant seguit que ja no deixava sentir les refilades de l’ocellet. La gent era més feliç quan l’ocellet era sol a l’arbre.
Fins que un dia l’ocellet va dir prou i va decidir que no admetria més menjar del rapinyaire, que no piularia més missatges polítics pagats per bons que fossin les menges; que si l’àliga de cap blanc li volia explicar les seves noves, ho havia de fer com tothom. I això no va agradar l’àliga.
L’endemà va arribar a l’arbre un voltor amic de l’àliga que va començar a fer el niu al voltant del de l’ocellet blau. I això va fer feliç l’àliga.
