Vaig llegir amb molt d’interès l’article ‘Retòrica de l’smartphone’ que el passat dia 14 d’agost publicava l’Antoni Puigverd en aquest mateix diari. La tesi de l’autor és que els smartphones generen una nova retòrica que ens forcen a utilitzar un llenguatge directe, sintètic i conceptista que desemboca en la caricatura, la ridiculització de l’adversari i en l’afirmació de la posició pròpia. L’autor cita com a exemples els mems sarcàstics, les fotos tretes de context, els “i tu més”, als que m’hi permeto afegir-hi els populars zasca, els atacs ad hominem, els linxaments col·lectius via RT i la llei de Godwin oreductio at Hitlerum (a mesura que una discussió a la xarxa creix, la probabilitat que es produeixi una comparació amb els nazis o Hitler s’apropa a u).

De fet, veig la tesi de l’Antoni Puigverd i la pujo a 1984: l’smartphone és la pantalla omnipresent del Gran Germà que mai no podem silenciar del tot (algú ha desactivat mai totes les notificacions?); els mems, GIF, emoticones, etiquetes, RT, FAV conformen no només una retòrica, sinó també una gramàtica, una sintaxi i una dialèctica pròpies d’una neollengua; polítics capaços de dir la mateixa cosa i la contrària en un mateix tuit en un exercici impecable de doblepensament; i càrrecs públics que bloquen els usuaris que no pensen com ells vaporitzant-los digitalment. No és que vivim al 1984 d’Orwell sinó que ens el fem a sobre.

L’article em va arribar via Twitter, a Twitter el vaig llegir i en certa manera a Twitter va continuar. En vaig felicitar l’autor fent-li notar que se m’havia fet curt i que em semblava que el que exposava era només el 50% de la història, que hi trobava a faltar tot allò que les xarxes tenen (i pel que es van crear) de col·laboració, de debat enriquidor, de generació d’oportunitats i de foment de les relacions humanes. Em va respondre de seguida, també per Twitter. Cito literalment: “Tens raó. Hi falta l’altra cara. Hi ha molta saviesa a les xarxes. Però la cara que jo descric, la de la caricatura, la deformació cínica, el núvol narcisista i l’exasperació binària són culturalment i políticament determinants”. Li vaig respondre expressant-li el meu desig d’algun dia poder-n’hi llegir la segona part, la part on parli, tal com ell mateix diu, de la saviesa que hi ha a les xarxes.

A la conversa s’hi van afegir altres usuaris, alguns experts en comunicació, altres amb càrrecs institucionals i d’altres d’anònims. Em quedo amb el comentari del @GiCamps (amb qui no tinc el gust) que ho va resumir molt bé en un tuit directe, sintètic i conceptista: “i s’ha de tenir en compte que la cara que hi descriu, la de la caricatura, el núvol narcisista… no existiria si no hi hagués l’altra, la que aporta valor a la societat. Però no a l’inversa”. Quod erat demonstrandum.