La setmana passada el professor Farràs escrivia en aquesta mateixa pàgina sobre Isaac Asimov arran del centenari del seu naixement. El situava junt a altres visionaris com Arthur C. Clarke, Ray Bradbury, Carl Sagan i George Lucas. Permeteu-me que completi la col·lecció amb Stephen Hawking i Douglas Adams.

Asimov va explorar a ‘Jo Robot’ la cada cop menys futura relació entre humans i robots i en va postul·lar les seves tres populars lleis: un robot 1) no pot fer mal els humans ni per acció ni per omissió; 2) ha d’obeir els humans sempre que no contradigui 1; i 3) ha de protegir la seva existència sempre que no contradigui ni 1 ni 2. Quins són els escenaris resultants quan alguna d’aquestes lleis no es compleix? Proveu d’anul·lar-ne una a la Roomba de casa i tindreu un Terminator en potència.

A 2001, Clarke i Kubrick, van imaginar com seria un encontre, no amb una intel·ligència més avançada que la nostra, sinó amb dues: una d’artificial creada pels humans i encarnada en l’ordinador HAL i una de natura alienígena. El debat de la IA és un dels grans debats actuals. Què passa si llevem el factor humà de la presa de decisions que ens afecten de manera individual o col·lectiva? Podem automatitzar qualsevol procés? La guerra també? El comportament de l’omniscient HAL a 2001, prioritzant l’objectiu de la missió per damunt de la vida dels astronautes és una violació flagrant de la primera llei de la robòtica d’Asimov, però que nogensmenys la porta a l’èxit.

El contacte amb la intel·ligència alienígena avançada és el culmen de 2001. A la part final de la història, l’astronauta acaba dins d’una habitació d’hotel de luxe d’estil neoclàssic que li han preparat els alienígenes perquè se senti com a casa; han agafat com a model les imatges de les emissions de televisió que els han arribat de la Terra (si triguem massa ens hi trobarem el plató d’un reality).

Carl Sagan, a la seva imprescindible sèrie de divulgació Cosmos (1983) calculava amb l’equació de Drake les possibilitats que tenim d’arribar mai a establir contacte amb una civilització més avançada que la nostra. Concloïa amb un avís per a navegants: a la Terra, sempre que dues civilitzacions de diferent nivell tecnològic s’han trobat, a la menys avançada sempre li ha tocat el rebre. Un escenari que Ray Bradbury imaginava a la seva col·lecció de relats ‘Cròniques marcianes’, on l’arribada a Mart i la colonització del planeta per part dels humans acabava en l’extinció dels marcians. Déjà vu.

Els marcians de Bradbury eren com nosaltres, amb sentiments, somnis i matrimonis avorrits. Quan pensem en vida extraterrestre tendim a ser massa antropocèntrics i del tot carbonocèntrics. Hi podria haver vida més enllà del carboni? Segons el cosmòleg Max Tegmark la definició més simple de vida és “qualsevol procés que pot mantenir la seva complexitat i es pot replicar”. Aquests som nosaltres, les amebes i els virus biològics, però també els virus informàtics. Segons aquesta definició, HAL era un ésser viu. Podria passar que en un eventual contacte amb una civilització més avançada, qui ens fes l’habitació de l’hotel (o el plató del reality) no fos cap ésser biològic basat en el carboni sinó que fos un ésser digital basat en el silici. Arribats aquest punt res no ens permet afirmar que això que anomenem realitat no sigui —en realitat— una simulació d’un programa d’ordinador molt sofisticat, tant que ens permeti fins i tot preguntar-nos si vivim en una simulació.

I si l’espai en el que ens movem no és tal i com ens pensem tampoc no ho és el temps. Einstein ens va demostrar que no hi havia un temps absolut, que espai i temps són una sola cosa i que a més s’expandeix i es contrau com un xiclet. I Stephen Hawking en va escriure la història, la del temps. Vaig tenir l’ocasió d’assistir a la conferència que va fer a la UAB l’any 1988 amb motiu de la presentació a Barcelona del seu llibre “Breu història del temps” i us puc ben assegurar que l’espai de l’auditori es va expandir per a poder encabir la gentada que volia sentir l’astrofísic. En els cinc dies que va ser a Catalunya, Hawking va visitar l’Ajuntament, el Palau de la Música, el Museu Picasso, Santa Maria del Mar, va pujar a les Golondrines, i va passejar per la Rambla on va anar de dret sol cap a un quiosc. En una entrevista posterior va explicar que se sentia orgullós que les edicions catalana i castellana del seu llibre estiguessin envoltades de revistes pornogràfiques.

Afegiu als coneixements dels visionaris anteriors l’humor genuïnament britànic i irreverent de “Els Joves” (BBC, 1982-84) i us sortirà la (mal anomenada) trilogia de cinc llibres de “Guia galàctica per a autoestopistes” de Douglas Adams. Aventures intergalàctiques, viatges en el temps, la Terra com a ordinador planetari del qual en som components i la resposta a la pregunta fonamental sobre la vida, l’univers i tota la resta. No us en faré spoilers; si en voleu saber la resposta feu-li la pregunta a Google en anglès (‘What’s the answer to life the universe and everything’). El llibre entra a examen.

A la introducció d’ “Una breu història del temps” de Stephen Hawking, Carl Sagan escrivia que avui en dia només la mainada fa les grans preguntes transcendentals perquè encara no tenen prou coneixement com per no fer-les. Sagan apuntava que el sistema escolar no fomenta prou l’esperit crític en edats primerenques i desencoratja el plantejar-se les preguntes fonamentals que sovint són respostes amb dogmes o desqualificacions. Quan una criatura de cinc o sis anys pregunta perquè la lluna és rodona, la resposta més usual dels adults és “què vols, que sigui quadrada?” enlloc de dir-li no ho sabem però en podem trobar la resposta o que ningú no ho sap encara i que si estudies molt potser un dia ens podràs dir la resposta tu.

El mèrit de tots aquests autors va ser conservar tota la seva vida una curiositat infantil que els va portar a imaginar-se famílies marcianes, intel·ligències artificials i viatges en el temps; que els va portar a fer-se les grans preguntes de la humanitat una i altra vegada i a respondre-les sense prejudicis, i que en divulgar-les, van fer que milions de persones tornéssim a ser infants i ens ho qüestionéssim tot altra vegada, fins i tot si no hi pot haver llunes quadrades o planetes amb dos sols com a La Guerra de les Galàxies.

Per saber-ne més podeu recuperar de Youtube la conversa “God, The Universe and Everything Else” entre Stephen Hawking, Carl Sagan i Arthur C. Clarke. Emès a la televisió britànica el 1988, s’hi veu tres nens parlant 52 minuts dels orígens de la vida, de Déu, de l’univers i de tot plegat.