A ‘Atrapat en el temps’ (1993) Bill Murray interpreta Phil Connors, un fastiguejat home del temps a qui un 2 de febrer li toca cobrir el Dia de la Marmota a Punxsutawney (Pensilvània) on segons la tradició, es pot saber si arriba la primavera per la manera com surt una marmota del seu cau . En despertar-se l’endemà a ritme d’ ‘I Got You Babe’ de Sonny i Cher, se n’adona que torna a ser 2 de febrer i que es troba atrapat en un bucle temporal que l’obliga a repetir tot el que havia fet el dia anterior. A còpia de viure el Dia de la Marmota un dia rere l’altre se n’adona que les seves accions no tenen conseqüències en el seu futur (ni en el de ningú), talment com si de una simulació es tractés. Bretolades, abús d’alcohol, violència, robatoris, conducció temerària i fins i tot el suïcidi són algunes de les activitats de les primeres iteracions del bucle. L’endemà sempre torna a sonar ‘I Got You Babe’ al ràdio-despertador a les sis del matí com si res no hagués passat.

‘Atrapat en el Temps’ va tenir bona crítica i un èxit relatiu a la seva estrena. Amb els anys va acabar convertint-se en un clàssic i és considerada com una de les millors comèdies de la història del cinema. A banda, la pel·lícula ha aportat a la cultura popular l’expressió “viure en el dia de la marmota” que fem servir en referència a situacions que es repeteixen periòdicament o que no acaben de passar mai. En trobem uns quants exemples en els titulars de l’actualitat: tensió nuclear entre els EUA i un estat comunista, nazis que es manifesten impunement pels carrers, els lloguers dels habitatges que pugen a Barcelona, un crac del Barça que marxa i un atac terrorista per atropellament en una ciutat europea. Tot ho havíem viscut abans lamentablement.

Vivim en una realitat de la marmota com si les accions que fem en el present no tinguessin impacte en el futur, com si l’endemà tot tornés a zero com en una simulació que estem condemnats a repetir tal i com li passava al Bill Murray. Si vivim en una simulació és una pregunta que tots ens hem fet de manera directa (i si tot l’Univers no és més que una gota d’aigua en el microscopi d’un gegant?) o que donem per bona de manera indirecta (el nostre destí està en mans de Déu). Doncs bé, resulta que donat el ritme de desenvolupament de les tecnologies de la computació actuals, aquesta pregunta té més sentit que mai, ens interpel·la més que mai i mai com ara havíem tingut tants arguments per respondre-la de manera afirmativa.

Nick Bostrom és un filòsof suec especialitzat en intel·ligència artificial, fundador de l’Institut del Futur de la Humanitat d’Oxford, divulgador i autor de nombrosos llibres sobre ètica, tecnologia, filosofia i intel·ligència artificial. Bostrom és el responsable, via el seu llibre ‘Superintel·ligència: camins, perills, estratègies’, de la prevenció que gent de la talla de Bill Gates o Elon Musk tenen amb l’impacte de la intel·ligència artificial en el futur de la humanitat. L’any 2003 Bostrom va publicar un article intitulat “Are You Living in a Computer Simulation?” on argumenta que si és cert que en un futur els recursos computacionals disponibles per la humanitat són tan enormes com el ritme de desenvolupament exponencial actual suggereix, llavors quasi segur que el que coneixem com a realitat és una simulació feta per ordinador.

En el seu article argumenta que almenys una de les tres proposicions següents ha de ser vertadera: (1) és molt probable que l’espècie humana s’extingeixi abans d’arribar a un estadi prou avançat de desenvolupament; (2) és poc probable que una civilització que es trobi en un estadi prou avançat de desenvolupament estigui interessada en realitzar simulacions de la seva història (o variacions); (3) podem estar quasi segurs que vivim en una simulació.

Si és cert que vivim en una simulació el truc per a que els simuladors no ens desconnectin és fer coses interessants.

Si (1) es certa, fi del debat i tal dia farà un any. Si (1) és falsa i (2) és certa, fi del debat i els nostres descendents empraran el temps en tasques més gratificants que fer videojocs dels seus avantpassats. Però si (1) i (2) són falses llavors l’espècie humana en algun moment del seu desenvolupament tecnològic estarà en disposició de realitzar moltes, moltíssimes simulacions del seu passat, versions alternatives de la història, escenaris de “i si…?”, i llavors amb molta probabilitat nosaltres viuríem en una d’elles. L’article de Bostrom és molt profund i té implicacions físiques, metafísiques, filosòfiques i ètiques. Si finalment donem (3) per certa, una de les conseqüències immediates de viure en una simulació és que estem a mercè del seu programador; que pot decidir qui viu i qui no, aturar la simulació o bé repetir-la i fer-ne variacions, que és exactament el que li passava al protagonista d’’Atrapat en el temps’.

A ‘Atrapat en el temps’, en la iteració final del bucle, Bill Murray canvia la desgana per entusiasme i fa una eloqüent intervenció a la televisió sobre el que està vivint. Finalment afronta la realitat que li ha tocat viure pensant que les seves accions tindran un impacte en el futur tot i que la seva experiència de viure en un permanent Dia de la Marmota li digui tot el contrari. Finalment l’endemà es desperta a les 6:00, torna a sonar ‘I Got You Babe’ però aquest cop ja és 3 de febrer. “Qualsevol cosa diferent és bona”, diu al final.