Diu la saviesa popular que la pandèmia ha digitalitzat les feines. Totes? No! Una colla d’irreductibles treballadors resisteix encara a la digitalització: els treballadors essencials.

Treballador essencial és un l’eufemisme pandèmic que ha arrelat a l’hora de designar tot aquell qui no pugui passar a fer la seva feina darrera una pantalla, tothom a qui la seva feina requereixi de la seva presència física. Sectors com els de la restauració, la venda al detall, la distribució, la salut, l’educació i lleure nocturn són plens de treballadors que de moment no poden ser substituïts per màquines ni les seves tasques digitalitzades.

Semblaria que essent essencials com són, especialment en situacions com les actuals, els seus salaris haurien d’estar per sobre dels de la mitjana. Però no és així; el sector dels serveis a Catalunya està per sota la mitjana i en molts casos amb contractes temporals en feines precàries sense cap tipus de benefici. És el que el professor Guy Standing anomena la nova classe del “precariat”. La paradoxa és que els membres del “precariat” són els més essencials en temps de confinament.

Per restriccions que no venen de la pandèmia, el “precariat” és el que menys accés té a les experiències de lleure de primera mà. Amb pandèmia o sense la seva dieta està composta per panxades de sèries a Netflix, dissabtes de Playstation, scroll infinit a Instagram i reproducció automàtica a YouTube; una dieta essencialment digital a preus populars. Mentre que la seva feina és en 3D el seu lleure és en 2D. La paradoxa continua.

Hi ha, en canvi, a qui la pandèmia no li ha canviat substancialment el modus laborandi. Els qui treballen amb la informació tenen el seu lloc de feina on hi ha la pantalla. La seva activitat laboral no precisa de la seva concurrència física i la nova anormalitat no té cap impacte al seu compte bancari. És més, molts dels professionals que ja desenvolupaven la seva activitat en l’àmbit digital han incrementat els seus beneficis. Jeff Bezos d’Amazon, Redd Hastings de Netflix, Mark Zuckerberg d’Instagram i Kenichiro Yoshida de Sony us en podrien fer els números. Tots aquests professionals, i molts d’altres, poden continuar treballant essencialment com sempre perquè els treballadors essencials treballen com mai.

Els treballadors essencials treballen en 3D i s’entretenen en 2D. Els digitals a l’inrevés.

En aquesta classe —el “digitaliat”?— hi trobem una paradoxa simètrica a l’anterior, és a dir, mentre que la feina és en 2D, en una pantalla, el seu lleure és en 3D. A banda de tenir accés a tot el lleure digital, els membres del “digitaliat” es poden permetre experiències físiques de qualitat que la resta veuran al seu Instagram, experiències que arriben fins i tot a la de poder desconnectar.

Aquestes paradoxes explicarien els supervendes dels Black Fridays, Cyber Mondays i similars d’enguany: videojocs i televisions pel “precariat” i monitors, tauletes i ordinadors pel “digitaliat”.